King continua regnant

Cementerio de animales

Direcció: Kevin Kölsch i Dennis Widmye Intèrprets: Jason Clarke, Amy Seimetz, John Lithgow, Jeté Laurence Producció: EUA, 2019 Durada: 120 minuts. Terror

L’èxit d’It, de la qual ja hi ha en marxa una seqüela, va reafirmar el poder de convocatòria de què encara gaudeix Stephen King. De fet, el popular escriptor de Portland no ha estat mai absent de les pantalles els últims 43 anys, des que Brian De Palma va sacsejar les platees amb la primera adaptació de les seves novel·les, Carrie, que també és la seva primera novel·la. De King se n’ha adaptat tot i més; és a dir, que quan s’ha cregut convenient, de la mateixa manera que s’han fet noves versions dels clàssics del terror modern de John Carpenter, Tobe Hooper o Wes Craven, també s’han fet remakes d’obres senyeres inspirades en els seus textos: la mateixa Carrie, Els nens de les panotxes, l’esmentada It i fins i tot La resplendor reciclada en sèrie de televisió de tres episodis.

Cementerio de animales la va escriure Stephen King el 1983, i ja va tenir una primera versió, sis anys després, dirigida per Mary Lambert, estrenada aquí com El cementerio viviente i del guió de la qual es va responsabilitzar el mateix escriptor. Kevin Kölsch i Dennis Widmyer, autors prèviament d’Absence i Starry eyes, inèdites als nostres cinemes, dirigeixen aquesta nova adaptació, escrita per Matt Greenberg i Jeff Buhler sense substancials variacions respecte a l’original de King. La història se sustenta en una premissa tradicional: un preciós casalot enmig del bosc, una família acabada d’arribar de la ciutat a la recerca de pau i tranquil·litat i una amenaça pròxima (la carretera), una altra d’una mica més enllà (el cementiri del títol) i una altra de més llunyana i d’ultratomba que no convé desvelar. Kölsch i Widmyer no intenten descobrir la sopa d’all ni esferificar cap més recepta del gènere, sinó només oferir un treball artesanal d’arrels genuïnes, i ho aconsegueixen: Cementerio de animales té atmosfera, un estrèpit puntual (el pas dels camions fa posar els pèls de punta), una elegància formal, una tensió creixent i un clímax final en què el calfred deriva en humor sarcàstic de bona llei. I té el millor veí possible: John Lithgow, que sempre és un regal.