La mirada de Valverde
L’expressivitat d’Ernesto Valverde és peculiar, però existeix. A l’entrenador del Barça li passa el mateix que a la prova del cotó, que no enganya. Dimarts a la nit, a la banqueta de l’estadi de la Ceràmica, va passar una mala estona. Se li notava en la mirada perduda, concentrada en algun lloc de terra, i en el seu perfil capcot, cada vegada que les càmeres l’enfocaven. Fins que va passar el miracle, que tampoc no va ser el dels pans, els peixos i els gols, sinó d’un empat treballat que només va servir per obrir un parèntesi d’alleujament i evitar el desastre.
És el drama dels grans. Quan tot sembla haver-se posat de cara, les ensopegades es paguen molt cares. No es pot defraudar l’afició impunement. El Barça ho va fer l’any passat contra el Roma, en una eliminatòria de Champions per oblidar, i en aquesta última jornada de Lliga ha estat a punt de repetir-ho contra el Vila-real, un equip combatiu, amb alguns jugadors de molta qualitat.
És veritat que els dos casos no es poden comparar sense més ni més. L’eliminació a la Champions no és el mateix que un mal pas a la Lliga, sobretot amb vuit punts d’avantatge sobre l’immediat seguidor. Però l’afició no porta gaire bé els errors. I a Castelló el Barça en va cometre, perquè costa molt d’explicar com és que un equip que aspira a aconseguir el triplet pot córrer el perill de perdre un partit que guanyava per 0 a 2 al cap de quinze minuts del xiulet inicial.
Estic segur que si Valverde va mantenir la mirada clavada a la gespa capcot durant uns inacabables minuts va ser perquè era plenament conscient de la crítica severa que l’equip i, sens dubte, ell mateix, rebrien si aquell diabòlic
Durant molts minuts, l’entrenador del Barça va tenir els ulls clavats a terra, fins que es va obrar el miracle
partit s’acabava amb el marcador de 4 gols a 2. El problema no era perdre un partit. Hi ha prou marge. El problema era clavar el genoll de manera tan dolorosa, tan inexplicable, com va passar amb aquell partit a Roma, en què els blaugrana van caure contra els seus rivals com les legions de Cras contra el líder de la revolta dels esclaus, Espàrtac; això és, perquè no van saber protegir el seu campament aixecant estacades.
Valverde va poder salvar la situació de Vila-real gràcies a l’extraordinària habilitat de Messi, el rei dels tirs lliures, i a l’ànsia golejadora de Luis Suárez, que de vegades deixa anar la cama amb la fúria d’un fuet. El seu gol, al caire del minut 93 del partit, devia sonar com un espetec. Però que serveixi d’advertència. Les rotacions les carrega el diable. Al Barça no hi ha dret al cansament, tret d’esgotament mèdicament diagnosticat. L’afició no exigirà el triplet, però no perdonarà les derrotes degudes a la imprudència o a les rotacions d’un risc elevat.