Set anys de vaques maques
Ara que les coses de l’economia han començat a endurir-se una mica, potser és moment de situar els desequilibris que, entre el 2008 i el 2013, ens van posar a les potes dels cavalls. Deixant de banda el deute privat, el desequilibri fonamental que va estar en la base de la crisi financera va ser el de l’endeutament amb la resta del món.
De fet, el 2013, la nostra posició financera neta exterior (actius menys passius d’Espanya amb la resta del món) es va situar en un estratosfèric 95% del PIB, una xifra insòlitament elevada, només comparable a les de Grècia, Portugal o Irlanda, i molt per sobre del 30% màxim exigit per la Comissió Europea en el seu Macroeconomic Imbalance Procedure.
Fins a quin punt hem reduït avui aquell important desequilibri? Ho hem fet i, a més, de manera notable: a finals del 2018, se situava en el 77% del PIB (uns 932.000 milions d’euros). Al tractar-se d’un quocient entre deute i PIB, les raons del seu canvi deriven tant del que afecta l’endeutament (numerador) com el PIB (denominador): per a la seva reducció és, doncs, tan important l’augment d’aquest últim com la disminució del primer.
Quant al PIB, els avanços han estat notables: entre el 2013 i el 2018, s’ha elevat en 180.000 milions d’euros, un 18% del valor del 2013. Per tant, una millora més que notable, que ha reduït la pressió sobre l’endeutament exterior: avui som més capaços de tornar-lo perquè produïm, i ingressem, més renda. Tocant al deute, i ja que aquesta és la suma dels saldos exteriors acumulats, el seu espectacular augment fins al 2008 reflectia que vam estar vivint per sobre de les nostres possibilitats, cosa que només vam poder
Espanya ha reduït de manera notable l’endeutament exterior, fins al 77% del PIB a finals del 2018
fer si la resta del món ens finançava la diferència. Com es pot reduir? Doncs generant superàvits exteriors, que ens permetin anar tornant aquell endeutament. I aquí és on cal saludar la bona notícia: des del 2013 gastem menys del que ingressem, i l’estalvi obtingut l’hem prestat a la resta del món (uns 130.000 milions d’euros, a una mitjana anual propera a l’1,5% del PIB).
No és per llançar les campanes al vol; però per a un país acostumat a dèficits exteriors i que només en comptades ocasions, i per poc temps, ha assolit superàvits, la veritat és que cal congratular-se’n: els set anys 2012-18 de vaques maques i grasses superen la mitjana de només tres exercicis en els quals, anteriorment, havíem aconseguit saldos positius (1971-73, 1984-86 i 1995-97). Alguna cosa profunda s’ha alterat en la nostra economia, estimulant les vendes a l’exterior i frenant, quan el creixement del PIB s’accelera, l’avanç de les importacions.
Benvinguts siguin aquests anys de plètora exterior. Però no oblidin el somni del faraó que explica el Gènesi, i que Josep li interpreta: les set vaques maques i grasses van ser devorades per les set eixutes i lletges que van venir a continuació. Ja saben: a casa del pobre, l’alegria té data de caducitat.