“Li vaig extirpar un pulmó per càncer i va guanyar l’or olímpic”
Tinc 60 anys: la jubilació avui és un malbaratament, i més en la sanitat. Soc cap del Servei de Cirurgia Toràcica de l’hospital Clínic de Barcelona. Soc catòlic i defensor de la vida. La meva dona va superar un càncer de mam aa mb 45 anys i 4 fills. Els convido a la Nit Solidària del Càncer el pròxim 11 d’abril
Algun pacient que no pot oblidar? Tots m’ensenyen i no només resignació, sinó també generositat i capacitat de lluita: la majoria es preocupen més per la seva família que per ells mateixos.
N’hi ha algun que sortís reforçat del quiròfan? N’hi va haver un que ens va arribar ja molt malament, amb un càncer de pulmó avançat, però que es negava a ser operat.
Per què?
Després ha explicat en una entrevista que tenia una mala ratxa. Es va separar i vivia en un vaixell que li havia deixat un amic.
Pot passar... I a sobre, un càncer!
Però no es donava per vençut. Estimava el mar i volia continuar competint. Per això es resistia que l’operéssim.
El va convèncer d’entrar al quiròfan?
I li vam extirpar un pulmó. Era necessari.
Adéu a la competició.
Doncs no. Ell pensava d’una altra manera. No sabia rendir-se. I l’any següent va guanyar l’or als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro.
A quina edat?
Als 54 anys.
Va derrotar els anys, el càncer, la ruïna i l’elit de la nàutica mundial! I l’equip que el vam atendre vam celebrar el triomf olímpic de Santiago Lange per a l’Argentina com si fos nostre.
I ho tornem a celebrar ara.
L’ha superat, com altres milers d’exmalalts de càncer, gràcies a la medicina, però també a l’enteresa i les ganes de viure.
Una afectuosa salutació a tots ells.
El millor de la meva professió és tractar-los. Per això, als meus alumnes d’Ètica en Medicina els dic que se centrin a agafar-li la mà al pacient i acompanyar-lo quan ho necessita.
Algun altre heroi?
Deixi’m citar aquí la meva dona, que va superar un càncer de mama als 45 anys després d’haver tingut quatre fills.
Enhorabona a tots.
I podrien ser molts més amb un pla de prevenció massiu. Seria menys costós que curar el càncer avançat i causaria menys trastorns i dolor.
He llegit en algun lloc que el rei Joan Carles I va ser pacient seu.
Sí, però no tenia càncer.
I Joan Manuel Serrat, m’ho va explicar en una entrevista, que el va superar amb nota.
Són millors o pitjors pacients que els altres? A insigne gent la gent normal. i l’egregi normal de li agrada veritat vol ser ser tractada tractat com com a
Els insignes, si mereixen ser-ho, es posaran a la cua com tothom.
A pregunten mi me n’arriben si els operaré molts jo. a I la estic pública molt orgullós que em de a la poder privada dir-los no deixem que sí, la perquè pública. els que exercim
Suposo que tenim un bon model sanitari, perquè totes dues es complementen.
La a Catalunya pública i la tenim privada en conjunt es milloren un excel·lent l’una a l’altra sistema i posar-hi sanitari, de part però, seva per a més, ajudar la el societat malalt ha oncològic: de en l’entorn laboral, social, familiar...
El tracte clínic és igual per a tothom?
Ho s’equivoca. és i, a més, qui demani un tracte excepcional
Per què?
Perquè que sigui tenir sempre una la actuació millor és clínica la manera estàndard que les i coses solen anar surtin bé. bé. Si fas distincions, les coses no
Com és el tracte clínic estàndard?
Tots els pacients passen per comitès d’equips multidisciplinaris d’oncòleg, radiòleg i de medicina nuclear en què tots opinem i prenem decisions col·legiades.
Són reunions tenses i emocionants?
Són fredes, perquè allà no tenim el pacient al davant.
Què passaria si hi fos?
No hi ha res a amagar, però és millor que continuïn sent fredes.
Com li diu a un pacient que només li queda un any de vida?
És que no l’hi dic així mai. També ensenyem els metges joves a comunicar. En comptes d’això, cal dir-li: “De cent mil pacients com vostè, amb el mateix tipus de tumor, al cap de 12 mesos només vivia el 20%. Jo no sé si vostè serà d’aquest 20% o de l’altre 80%”.
Sense deixar de ser veritat, és una altra veritat.
El tracte al pacient forma part de la teràpia. Jo ho vaig aprendre als 30 anys, quan vaig tenir el meu primer pacient.
Li va revelar que seria el primer?
Li vaig preguntar per què m’havia escollit, tan jove, entre tants cirurgians experts.
No valia més preguntar-l’hi després d’operar-lo?
Em va contestar que n’havia anat a veure d’altres, però que jo l’hi havia explicat de manera que ell ho havia entès tot a la primera.
Bona raó.
Per això li continuo dient tot a cada pacient de la manera més comprensible que soc capaç. Això els ajuda en l’operació i en el postoperatori. Perquè poden explicar-ho a la família i el que volen és portar la malaltia amb dignitat i sense que l’hagin de patir, a més, els que els estimen.
LLUÍS AMIGUET