José Javier Hombrados
PORTER D’HANDBOL
Abuelo li diuen alguns a José Javier Hombrados (47), què és el porter del Guadalajara d’handbol, el jugador amb més edat i el més veterà de la Lliga Asobal i de la Copa del Rei: ja suma 29 anys com a professional.
Avi, li diuen alguns. Tècnicament, encara no ho és, però els seus 47 anys –els farà demà– fan de l’incombustible José Javier Hombrados (Madrid, 1972), Jota per a tot el món de l’handbol, el jugador amb més edat i el més veterà de l’Asobal –27 cursos, 710 partits– i de la Copa del Rei. Fa 29 anys que és professional, d’ençà que va debutar el 1990 precisament a Alacant. De fet –recorda– “va ser aquí, al Pitiu Rochel, on vaig jugar els meus primers minuts, contra l’Helados Alacant; vam guanyar de molt, de 13, per això em van deixar jugar...”, rememora amb sorna abans d’afrontar el seu debut, hola i adeu, a la Copa 2019. El seu equip, el Guadalajara, va caure contra el Logronyo (3326).
No haurà estat ni vint-i-quatre hores amb el seu equip. Va arribar amb tren a Alacant dijous a la nit des de Madrid, i cap a la capital viatjava ahir de tornada a les seves obligacions laborals i familiars. Una vida enfeinada la de Jota, el porter-directiu, combinant la competició i els entrenaments amb el Guadalajara, el càrrec de president de la Federació Madrilenya d’Handbol, la seva feina de director esportiu institucional del grup SEK (escoles i la Universitat Camilo José Cela) i la direcció d’un Màster de representació d’artistes i esportistes. Quan té temps per a la seva dona i els seus tres fills? Com pot compaginar l’elit esportiva i una
cartera professional tan variada?
–Faig agenda... Entre setmana és complicat. A casa ens ho prenem com una cosa que durarà poc. Fa quatre anys li vaig dir a la Natalia, la meva dona: ‘Jugo un any més i després ja em retiro’. I em diu: ‘I què més? Ja fa quatre anys que estem així...’ Queda poc temps. Si renovo un any més, quant més me’n queda? –exposa.
Hombrados, acabat d’esmorzar a l’hotel de concentració dels vuit equips de la Copa, amb la ment clara, fa una reflexió en la seva trobada amb La Vanguardia: “El pròxim podria ser el meu últim any jugant; faré l’esforç d’anar una mica comprimit amb l’agenda un any més, que es passa ràpid, i ja està”, explica, com si fos una necessitat imprescindible, que no pot deixar: una droga. Exactament això.
–L’handbol és el que em dona la vida. És una mica un vici, és passió, ho ha estat tot en la meva vida. La competició, els entrenaments, són com un dopatge que necessito. Per a mi, és com carregar les piles –argumenta Jota, que en el seu llarg recorregut ha passat per 10 equips de tres països, amb els quals ha guanyat 37 títols (incloent-hi 5 Champions i 7 lligues Asobal). L’últim trofeu que va aixecar, precisament, va ser la Copa del Rei 2013, el darrer títol domèstic que no va conquerir el Barça.
–Ser en un equip més humil com el Guadalajara em permet tenir un altra mena de vida. No és el mateix que quan estava en equips que jugaven Champions (Ciudad Real, At. Madrid), i evidentment era incompatible. Ara, per mi és un luxe poder continuar fent les dues coses, la competició i la feina. Ho veig com un premi poder continuar jugant a handbol –explica el porter, que, fidel a l’“any per any”, es planteja seguir un curs més. “Ganes, en tinc, una altra cosa és que el projecte del club sigui l’adequat i ens posem d’acord”. Ell es veu amb 48 anys jugant, “com el meu company Diego Moyano, que és a l’Antequera amb 48”.
I al Guadalajara, contents de tenir-lo. Diu César Montes, el seu entrenador, que “Jota és una motivació per a tots, cada dia que entrena demostra la seva passió per aquest esport, està en plenitud de condicions i és molt competitiu; és el primer que s’emprenya quan perdem. És un exemple per a tothom. Tant de bo que continui molts anys pel bé de l’handbol i el Guadalajara”.
Però un veteraníssim de 47 anys no hauria de començar a cedir el pas als joves? Jota s’arronsa d’espatlles. Discrepa. “No és una qüestió de taponar o no, és llei natural: els joves s’han d’imposar i demostrar que et passen pel damunt. Els clubs confien en els joves en funció del seu talent; estic desitjant que això passi, que els joves m’apartin. Els animo a fer-ho”, comenta el madrileny. Els seus companys de porteria, Carlos Donderis (26) i Adrián Eceolaza (23), podrien ser els seus fills.
–A casa estan una mica cansats de veure’m jugar. Ho deixaré el dia que no tingui motivació... –diu començant a imaginar el seu adeu.
“La competició, entrenar, és com un dopatge que necessito; però ja em queda poc, un any més”