El poder del creient
Els líders demòcrates, els caps d’Estat i de govern de les democràcies liberals, perden poder. No el perden només pels límits al poder executiu que imposa el sistema, com seria, per exemple, la necessitat de pactar amb l’oposició els grans temes però sense perdre la pròpia base electoral. El que perden de debò és el poder d’actuar, de fer coses i d’aconseguir que aquestes accions de govern no quedin en res quan acabin el seu mandat.
Des del moment en què un polític es converteix en president o primer ministre comença a perdre prestigi. És obvi que l’acció de govern desgasta i que com més grans són les expectatives dels seus electors/creients més gran és la decepció. Macron ho demostra. Obama, també.
El que no és tan obvi és que el president, gairebé des del primer moment, governarà a la defensiva, amb els sondejos d’opinió en una mà i les xarxes socials en l’altra. Quan passa això podem dir que ja no governa per acció sinó per reacció. Perd la iniciativa perquè el poder no li arriba per mantenir-la i li falta habilitat política per reforçar la seva posició amb aliances parlamentàries. May seria aquests dies l’exemple perfecte d’aquesta impotència. El poder de ser primera ministra no li serveix de res. Tres vegades ha votat el Parlament en contra del seu pla per al Brexit, tres derrotes que desprestigien no només el seu càrrec sinó el parlamentarisme britànic com a sistema polític adequat per resoldre els grans reptes.
Aquests reptes exigeixen grans majories de consens que obliguen a pactes cada cop més difícils. Difícils perquè la ideologia i l’emoció imposen narratives cada cop més radicals. El centre, que va ser vital fa tot just un parell de dècades, el centre de Blair i Clinton, per exemple, és ara una posició complicada de defensar, com estan veient Merkel i Macron, i com, segurament, podrà veure també Sánchez si manté la seva presidència del Govern
espanyol en les eleccions del dia 28.
El pragmatisme, la capacitat d’abordar els problemes d’un país al marge de la ideologia, és avui gairebé impossible. La identitat racial i religiosa, les idees preconcebudes sobre el món i la justícia, posicions conservadores que s’enforteixen a les xarxes socials, dificulten que els ciutadans votin amb el cap i que els presidents governin amb sentit comú. Aquesta disfunció s’aprecia avui amb claredat en la democràcia israeliana.
Netanyahu ho té tot a favor per guanyar un quart mandat dimarts vinent. La seva campanya és la de sempre, centrada en la seguretat i la xenofòbia contra els àrabs. El més segur és que torni a governar al capdavant d’una col·lació ultranacionalista i ultrareligiosa. Sota el seu mandat, Israel ha consolidat el domini a Cisjordània i ha vist aquest colonialisme recompensat pels Estats Units, que ha traslladat l’ambaixada a Jerusalem i ha reconegut els alts del Golan com a territori israelià. L’emoció, la por del terrorisme palestí, consoliden els votants/creients de Netanyahu, que valoren la força militar molt més que la diplomàcia.
La diplomàcia es veu com una posició feble. Negar-se a negociar és avui sinònim de fermesa en democràcies com la israeliana i la nord-americana. El poder executiu de Netanyahu i Trump s’escora cap a posicions autoritàries i quan això passa l’interès personal del governant sol estar per sobre de l’interès general. Israel i els Estats Units tornen a ser aquí exemples paradigmàtics. Netanyahu necessita el poder per superar un nou escàndol de corrupció, i el mateix li passa a Trump.
Israel no té problema més greu que el palestí. És tan greu que sembla irresoluble. La pau exigiria a Israel unes concessions territorials a Cisjordània tan extenses que Netanyahu no les acceptarà. La seva estratègia no consisteix a trobar una solució que permeti als palestins tenir un Estat, sinó, simplement, dominar-los, mantenir-los com a súbdits d’un règim militar.
Aquesta ocupació, aquest colonialisme, permet a Netanyahu acontentar els seus aliats polítics, els ultranacionalistes i ultrareligiosos que, si mai s’escau, quan el fiscal general d’Israel l’acusi de corrupció, com és possible que passi, intentaran frenar el seu processament.
Els 2,5 milions de palestins que viuen a Cisjordània són víctimes d’un sistema vexatori que erosiona els principis morals d’Israel. Netanyahu traeix aquests valors ètics igual que ho fa Trump als EUA quan defensa els supremacistes blancs i ataca els musulmans i centreamericans, qualificantlos d’invasors. L’assassí que el 15 de març va matar 50 musulmans a Nova Zelanda admirava Trump perquè defensa la identitat de l’home blanc.
El poder polític de Netanyahu i Trump emana de l’odi, d’unes narratives que no busquen la justícia sinó la submissió. Moltes persones, i no només a Israel i els Estats Units, sinó també a tots els països europeus –i aquí els britànics del Brexit tornarien a ser-ne un exemple–, volen tornar a la tribu i troben líders disposats a facilitar-los el camí.
El poder no es destrueix, només canvia de mans, i quan un president moderat, de sòlids principis ètics i democràtics, el perd, qui el guanya és un fanàtic. Aquests extremistes no arriben al poder convencent els seus electors amb dades. Ningú no fa cas de les dades. Si guanyen el poder és perquè han estat capaços de bastir un relat, una història que explica el món que ens envolta. Tant se val que sigui falsa mentre sigui creïble i reconfortant.
Fa temps que trobo a faltar un candidat, home o dona, que sigui una inspiració. Vaig creure força en Obama i guardo prou innocència per creure de nou. M’agrada imaginar que a molts de vostès els passa quelcom semblant.
El polític moderat amb sentit comú sucumbeix a les narratives radicals, com les de Trump i Netanyahu