La veu feminista que va incomodar la Santa Seu
La intel·lectual italiana ha exposat al llarg de set anys la posició d’inferioritat que pateixen les dones a l’Església a través del suplement femení del diari del Vaticà, fins que va dimitir la setmana passada per pressions internes
Fa uns anys, Lucetta Scaraffia (Torí, 1948) va ser convidada a fer una xerrada a la seva parròquia, San Roberto Bellarmino, a Roma. Després es va quedar a sopar amb els cinc sacerdots de l’església. Les quatre monges equatorianes que la netegen, serveixen als capellans i s’encarreguen de tasques de beneficència menjaven en una habitació a part. “Vaig preguntar per què”, explicava aquesta setmana l’escriptora i historiadora italiana en una trobada amb corresponsals. “Em van respondre que per Nadal sí que seien junts”. Des d’aleshores, va sentir que en aquella parròquia no li tenien una gran estima.
Scaraffia és la mateixa dona que des del 2012 ha dirigit Donne Chiesa Mondo, el suplement femení de L’Osservatore Romano, el diari oficial de la Santa Seu. Es declara obertament feminista, va ser atea durant molts anys, i fins i tot marxista. Amb aquest currículum, no és difícil preguntar-se com va aconseguir fer-se un lloc al Vaticà. Durant aquests set anys ha aconseguit l’inimaginable: tocar les ferides de l’Església i recordar la posició d’inferioritat en la qual s’hi troben les dones. Fins a la setmana passada, quan va dimitir junt amb tota la redacció denunciant pressions internes per silenciar-les. Va enviar una carta al papa Francesc per anunciar-li que llançaven la tovallola perquè se sentien envoltades d’un clima de desconfiança i de des legitimització progressiva. No ha obtingut resposta.
El suplement de Scaraffia va incomodar especialment al Vaticà en dues ocasions. La primera, el març del 2018, quan en un número sobre la feina de les dones va exposar les condicions deplorables de moltes monges a la Santa Seu, que són tractades com a serventes per cardenals i bisbes. “Després de publicarho, vaig sentir moltes mirades i alguns em venien a dir ‘jo tracto molt bé a les que netegen!’”, explica, amb una fina ironia. La segona vegada va ser aquest febrer, setmanes abans de la trobada crucial contra els abusos sexuals a menors. Va publicar un valent editorial que denunciava els abusos sexuals a les religioses i va obligar el Papa a reconèixer per primer cop aquest fenomen.
“Els set anys que hem escrit van estar molt bé. Hem viscut en autonomia i llibertat. La idea maligna que em passava pel cap era que no comptàvem gens ni mica”, declara Scaraffia, la dimissió de la qual ha tingut un enorme ressò mediàtic. “Això em va agradar. Significa que importàvem”.
La intel·lectual italiana va créixer amb una rígida educació catòlica a Torí, però va deixar d’anar a missa quan va començar la universitat i es va acostar al moviment feminista dels setanta. Es va casar amb 23 anys, i van anul·lar el matrimoni dos anys més tard. Després va tenir una filla amb un professor separat, amb qui no es va casar mai, que va conèixer mentre aprofundia en la història de les dones. Sí que va passar per l’altar amb el seu actual marit, primer pel civil i després pel religiós. Mentre ensenyava a la Universitat de la Sapienza de Roma, vivint a prop de la Basílica de Santa Maria de Trastevere, va tornar a anar a missa. La va convèncer el sentiment profund que va sentir en veure uns feligresos transportant una antiga imatge restaurada de la Verge. Llavors va començar a especialitzar-se en les dones a l’Església, i el 2007 l’aleshores director de L’Osservatore Romano, Gian Maria Vian, un antic company de La Sapienza, la va trucar perquè comencés a col·laborar amb el diari del Vaticà. El papa Benet XVI li havia demanat més firmes femenines, i ella era la figura adient. Uns anys mes tard va fundar el suplement femení, “un laboratori intel·lectual format per dones elegides partint d’afinitat intel·lectual”.
El pensament de Scaraffia ha estat considerat de vegades conservador perquè no defensa que les dones hagin de ser sacerdots. Opina que elles haurien d’ocupar més llocs de responsabilitat com a conselleres, prefectes (ministres) o fins i tot cardenals, perquè diu que no està escrit enlloc que només els capellans puguin convertir-se en purpurats. “Soc feminista, però penso que podem aconseguir la igualtat sent diferents dels homes”, subratlla. També creu que l’avortament no hauria de ser penalitzat – encara que manté que és un pecat– i critica que l’Església està massa centrada en la teologia i no mira la vida real. “El 70% dels catòlics no segueix els seus preceptes sobre el control de naixements”.
A Donne Chiesa Mondo tot semblava anar bé fins que va arribar el nou prefecte de la Comunicació del Vaticà, Paolo Ruffini, que va substituir el juliol Dario Viganò després que aquest ensopegués en algunes ocasions, com quan va ser acusat de manipular una carta del Papa emèrit. “La nova gestió vol controlar-ho tot. Ruffini ens va fer saber que la festa s’havia acabat”, acusa Scaraffia. El nou prefecte va nomenar el seu propi director de L’Osservatore, Andrea Monda, que, sempre segons la versió d’ella, pretenia participar en les reunions de redacció i decidir els temes. Monda ha negat cap intenció de controlar-les. “La nostra preocupació es va convertir en alarma quan a finals de març van publicar al diari un article sobre el documental de la televisió francoalemanya Arte sobre els abusos a les monges”, explica Scaraffia. El reportatge és un viatge detallat, un treball d’anys, que eixampla la denúncia que ja havia fet ella al febrer. “Deia que era exagerat, i que ‘no havia estat elaborat segons un pensament cristià’. Evidentment era una des legitimització de la nostra línia editorial, i una declaració de guerra. No podíem continuar”. Així que totes les integrants del suplement, incloent-hi la seva directora, van renunciar en bloc. Només van quedar-se als seus llocs dues redactores, però perquè havien estat contractades per L’Osservatore. Ara Scaraffia, amb la seva pensió de professora, acabarà un llibre sobre sexualitat i continuarà col·laborant amb altres mitjans.
“M’han arribat a definir com una Circe que manipula els homes. Als meus gairebé 71 anys!”, diu entre rialles. Ella se n’ha anat, però algunes poques dones prossegueixen en llocs de responsabilitat al Vaticà. Scaraffia sempre critica que són seleccionades per criteris d’obediència. En queda alguna, de lliure? “No ho crec pas...”, contesta, taxativa. “Però l’Església està plena de dones extraordinàries. Estimar una institució és voler que canviï”.
El seu pensament ha estat considerat de vegades conservador perquè no defensa el sacerdoci femení