El negoci basc
Quan el president Pedro Sánchez va decidir obrir els seus divendres socials per guanyar tots els vots possibles, possiblement no en va preveure els efectes col·laterals: algú posaria preu al suport parlamentari que necessitava per convalidar els seus decrets. I aquest algú, com de costum, ha estat el PNB, que amb molts menys diputats al Congrés substitueix els nacionalistes catalans en l’art de vendre la governabilitat i salvar la majoria del govern de torn. Tant serveix per donar suport als pressupostos de Mariano Rajoy com per tombar-lo després en la moció de censura. I tant serveix per posar contra les cordes Sánchez com per llançar-li un salvavides en l’últim minut. Sempre en l’últim minut.
Va passar amb els últims sis decrets. La dreta es va escandalitzar amb el vot afirmatiu de Bildu, Pablo Casado va parlar de “decrets abertzales”, però el fet essencial és que es va pagar un preu al PNB que demostra dues coses. La primera, quan es contemplen les concessions, és que el catàleg de demandes nacionalistes pot ser infinit: en l’últim hi cap des de la legislació de productes farmacèutics fins al traspàs de la titularitat d’una autopista, passant per l’assegurança escolar o l’ordenació de jubilacions de treballadors afectats per ERO. És qüestió de tenir elaborada una llista per quan es presenti l’ocasió de negociar.
La segona i més transcendent és que l’Estat de les autonomies es continua construint com sempre: a cop de demandes d’oportunitat i mercantilisme o aprofitament de les necessitats del govern. No hi ha ordre ni planificació.
D’aquesta manera, són inevitables la desigualtat i el greuge comparatiu. Que l’hi preguntin si no a Alberto Núñez Feijóo, president de Galícia, que fa anys que reclama que es traspassi a la Xunta la titularitat de l’autopista AP-9, sempre se li ha negat i ara observa indignat com l’AP-68 passarà a ser basca al recorregut per Euskadi i continua sent estatal al recorregut aragonès. Per què? Simplement perquè és el preu imposat pel PNB als decrets. Qui no tingui escons al Congrés per condicionar l’executiu o ajudar a formar una majoria sempre serà el perdedor. Tant se val això que pomposament se’n diu “lleialtat a l’Estat”. El president del PNB, Andoni Ortuzar, declarava l’endemà a TVE que Euskadi, nació sense Estat, continua aspirant a ser una nació de la Unió Europea.
La comparació amb la Catalunya política actual resulta inevitable. El Govern català ni negocia ni se l’espera en cap negociació, de manera que potser es compleix la condemna que descriu Josep Antoni Duran Lleida al seu últim llibre: no va assolir la independència i va perdre autonomia. Encara que la pèrdua d’autonomia sigui discutible, sens dubte sí que està perdent a raig fet els beneficis de les transaccions parlamentàries. I això vol dir estancament de l’autogovern i pèrdua de poder real. Quim Torra podria fer un pensament ara que, segons el CEO, està portant també el seu partit a la desfeta electoral. Els interessos de Catalunya no es decideixen només a Waterloo.