Un acte d’amor
Ha estat un enorme acte d’amor”, deia Jordi Basté, i a aquesta convicció em sumo segura que cal estimar molt, a cor sagnant, per decidir que la mort de la parella és una dolorosa i generosa decisió de vida. Ningú que no conegui el que significa estar dècades al costat de la dona, veient-la patir dia i nit, desitjant la mort a diari, però empresonada per unes lleis obsoletes i per un cos impossible; ningú que no conegui aquesta terrible situació no pot imaginar com ha de ser el dolor.
María José Carrasco patia esclerosi múltiple des de feia 30 anys, i en feia 20 que volia morir. De fet, va ser el seu marit qui la va reanimar el 1998, després d’un intent de suïcidi, quan encara era capaç de fer-ho per si mateixa. A partir de llavors, la degradació del seu cos es va accelerar mentre es degradava la seva vida, fins a arribar al punt terminal en el qual es trobava, gairebé cega, amb incontinència, una flaquesa extrema, incapaç de netejar-se, alimentar-se, vestir-se, reduïda al no-res del que havia estat. “No vull dormir, vull morir”, repetia quan intentaven sedarla, perquè aquesta era la seva opció de vida: no ser un vegetal, sinó un ésser humà que decidia en quin moment
No ser un vegetal, sinó un ésser humà capaç de decidir el punt final; el darrer acte de llibertat
posava el punt final. El darrer acte de llibertat. La depredadora malaltia que l’havia atrapat li havia tret tot, la pintura, les seves hores al piano, la feina, els viatges, els moviments, l’esperança. Només li va deixar temps, un temps lent, feridor, un temps amb bilions de segons, un rere l’altre, tic-tac, mirant el no-res i desitjant que acabés tot. Ho va intentar per ella mateixa, quan encara podia, ho va demanar als metges, ho va gravar en vídeo, ho va verbalitzar a la seva gent, una vegada i una altra, cada vegada, totes les vegades, però la inoperància de partits i polítics, incapaços de resoldre el tema de la mort digna, la condemnava a viure malgrat que aquesta era la pitjor condemna de mort.
Una condemna que va acabar dimarts passat, quan tots dos van decidir que havia arribat el dia. I després de gravar el seu desig de morir en un vídeo, responent afirmativament cada vegada que el seu marit li ho preguntava, l’Ángel va fer l’últim gest d’entrega i d’amor a la seva dona i li va donar la substància que va acabar amb la seva vida. Cap dels dos no era creient, de manera que sabien que allò era el final. Però era un final escollit en llibertat, rescatat de la voraç malaltia que la torturava i li sostreia el darrer gest de vida que li quedava: la capacitat de decidir.
Vint anys abans, el cas de Ramón Sampedro va semblar commoure tothom, i els micròfons es van omplir de proposicions, però la covardia política ha obligat la María José a patir el mateix calvari. Quina llei malvada i obsoleta, la que obliga un ésser humà a morir en vida i a castigar a qui l’ajudi a arribar al final! Les lleis no haurien d’emparar mai el patiment. Haurien d’ajudar a evitar-lo.