Nostàlgies banals

Vaig saber per la premsa que a Instagram es va posar en marxa mesos enrere una campanya, la del #10Year Challenge, en què es convidava els usuaris de la xarxa a penjar dues fotos, una d’actual i una altra de fa una dècada. Pel que sembla, famosos i famosets d’estar per casa, però d’envejable joventut, van córrer a participar en la campanya, la major part d’ells penjant fotos en les quals no es percebessin canvis més enllà dels de la indumentària i la tallada de cabells. Es veu que entre l’“uf, quant que hem canviat!” i l’“estem igual, amb el mateix aspecte i la mateixa energia”, optaven decididament per aquesta última opció, com si la primera els resultés de difícil digestió.

La campanya dona per a una broma, que és en el que se sol esgotar gairebé tot a les xarxes socials, o per a una petita reflexió. I la reflexió, al seu torn, pot anar pel costat de com era el món amb deu anys menys o com eren aquells protagonistes que ara accepten el joc de posar en vista del públic l’evolució del seu aspecte. Tendeixo a pensar que hauria d’importar més el primer, però molt em temo que una de les característiques paradoxals del nostre temps és que ningú no està disposat a posar-s’hi a pensar. Entre altres raons perquè la gent té la sensació, en certa manera fundada, que aquest balanç tendeix a fer-se prenent l’instant actual com el desenllaç de tot el precedent. Ara bé, com que el present varia a gran velocitat, el balanç en qüestió no queda més remei que reescriure’l de tant en tant, de manera que, pensen molts, el millor és no emprendre una tasca que caducarà, amb total seguretat, ben aviat.

Així, fa ben poc algunes formacions emergents proclamaven, pletòriques i exultants, “el nostre cas serà estudiat en el futur als manuals de ciència política”, donant per descomptat que s’estudiaria com un model d’èxit. No preveien la possibilitat que fos estudiat, sí, però en un sentit molt diferent, és a dir, com a model de formació d’acord amb la volatilitat dels temps i, per tant, fugaç i episòdica. O, dit amb altres paraules, com una formació que es va beneficiar d’una

conjuntura sociopolítica molt particular, però que no va poder ni va saber sobreviure així que aquell ecosistema va experimentar variacions.

Per la seva banda, l’altra dimensió del tema, la subjectiva o, si es prefereix, la de com han canviat els protagonistes en una dècada, està íntimament lligada a l’anterior, i és la naturalesa d’aquest vincle el que potser valgui més la pena pensar. Fonamentalment perquè el mateix no deixa de presentar arestes problemàtiques. L’extrema volatilitat de l’existent no és una qüestió que pugui plantejar-se al marge dels seus protagonistes.

En realitat, el més raonable seria derivar de l’anterior que, en la mesura que formem part del món, compartim la seva mateixa volatilitat. Hi ha hagut autors que, en efecte, han intentat pensar també els subjectes sota aquesta clau, i han plantejat la tesi que la vida de cadascun de nosaltres no és en el fons res més que la successió de múltiples jos. Potser aquest és un plantejament a la mesura d’aquests temps de precarització en tots els ordres de la vida. Però es veu que, per més que estigui d’acord amb el signe del moment, el plantejament ensopega amb massa resistències íntimes, i en una època en què s’ha teoritzat a tot arreu la crisi de la noció de subjecte, l’ocàs de l’humanisme, el declivi de la idea de persona, etcètera, si alguna cosa sembla resistir numantinament és el narcisisme. Algú, no sense raó, podrà argumentar que es tracta d’un narcisisme banal, però no estic segur que això representi un consol, especialment en una època en què gairebé tot és banal.

Òbviament un narcisisme banal no necessita a penes més que un subjecte dèbil, i no és capaç de produir res més que una nostàlgia així mateix banal, com la del #10Year Challenge. Encara que potser convindria introduir un últim matís perquè aquesta afirmació no arrossegués connotacions indesitjables. Potser, en efecte, l’única nostàlgia a l’altura dels nouvinguts sigui una nostàlgia trivial, insubstancial i frívola. Res a veure, per cert, amb la sobreactuada, teatral i tantes vegades impostada nostàlgia, característica de generacions precedents, satisfetes en el fons de poder dur a terme una queixosa escenificació pública dels seus errors i defalliments amb l’oportuna ajuda d’alguns versos, com el nerudià “nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos”, el “ya somos todo aquello / contra lo que luchamos a los 20 años”, de José Emilio Pacheco, i similars.

Però potser calgui una altra lectura d’aquesta diferència entre nostàlgies. Caldria plantejar fins a quin punt la banalitat avui hegemònica és un indici de l’empobriment del món i de tots i cada un dels elements que el componen, esdevinguts d’un sol ús, sense que sembli quedar-ne cap al qual poder agafar-se enmig del generalitzat naufragi del sentit. Un naufragi del qual ni tan sols podem estar segurs del que hem d’enyorar, de quin aspecte del que s’ha perdut mereix la nostra nostàlgia.

Caldria plantejar fins a quin punt la banalitat avui hegemònica és un indici de l’empobriment del món