Apàtrides

En les properes setmanes i fins al mes de maig, en plenes campanyes electorals, sentirem proclames i discursos de tota mena on la paraula pàtria sonarà amb insistència. En l’espectre del món polític sovint surten salvapàtries que volen salvar el món amb quatre eslògans d’una simplicitat estulta, és a dir, falsa i manipuladora dels temors de la gent. La realitat és complexa i les solucions a la complexitat també ho són, i si no, no són solucions, només demagògia. Però el que intento dir és que no n’hi ha de pàtries, cap ni una. La consciència ens ha privat del paradís a canvi del coneixement. I els humans només tenim per referència

els afectes, les persones que estimem i que ens estimen o que ens han estimat i encara que ells ja no hi siguin, el seu afecte perdura. Com deia Albert Camus: “Si em fan triar entre la meva pàtria i la meva mare, jo trio la meva mare”. Que ve a ser, trio l’amor per damunt de tot. De manera que aquesta cosa que en diem pàtria és una fantasia que es munten alguns que trien el poder per damunt de l’amor, en un suposat benefici seu. I dic suposat perquè el que tria el poder només pel poder per damunt dels afectes personals fa una mena de pacte fàustic amb Mefistòfil –sense el glamur de Goethe, per descomptat–, és a dir, es ven l’ànima al diable amb el que tot això suposa en el seu actuar.

Som el que anem fent, i no és tant el que fem sinó el com ho fem. “Pels seus fets els coneixereu”, diu la Bíblia, i la veritat és que ja els anem coneixent, en la forma i en el fons, perquè la forma també té a veure amb el fons. Segons quines paraules, quin to, quin gest, diuen també molt del fons. Només cal adonar-se que no parem quiets, anem sempre d’una banda a una altra, senzillament anem. I és que no posseïm la terra ni la cultura que s’hi crea, ni tan sols les coses, més aviat són les coses les que ens posseeixen. El fenomen dels telèfons mòbils és l’espectacle més clar que la persona sempre vol ser a una altra banda d’on és, sempre connectat a un fil llunyà. Potser això té a veure amb el que el budisme en diu la impermanència.