Els trilers de Westminster
Saben l’entrevista al Papa? Doncs jo no la vaig veure. Em va agafar a Liverpool, menjant una hamburguesa recremada en un pub i sense bateria al mòbil. No els negaré que, com a bon addicte a la telefonia sense fils, vaig tenir síndrome d’abstinència, fins a l’extrem que vaig estar a punt de comprar a un hooligan dels reds el seu carregador, però no sé si no em va entendre (fàcil, atès el meu nivell d’anglès), no em va voler entendre o simplement va pensar que el seu país estava trigant massa a sortir de la Unió Europea, tenint en compte els estranys veïns del Sud amb els quals els havia tocat compartir mercat comú.
Amb el meu amic Joan Josep havíem decidit feia mesos passar a Anglaterra el cap de setmana en què havia de fer-se efectiu el Brexit, quan encara no se sabia res de les pròrrogues. A veure, això del Brexit va ser pura casualitat. Vam escollir aquest cap de setmana perquè si ens ho muntàvem bé podíem arribar a veure tres partits de la Premier: dos dissabte a Londres i un diumenge a Liverpool. O sigui, el que no faríem ni bojos a la Lliga espanyola ho faríem a l’anglesa. I tot això combinant avions low cost i trens de rodalies, cap dels quals no sortia passades les set del matí... Però no havia matinat mai amb tanta alegria. Si ho haguéssim gravat, ens hauria sortit un film de Ken Loach, però amb Esteso i Pajares.
Hi va haver temps per a les visites culturals. Mitja hora en concret. Just per –de camí al camp del Fulham– baixar a la parada de Westminster per fer-nos una selfie amb el Big Ben. Fiasco: l’estan reformant i està tapat, embolicat per lones i bastides que només deixen al descobert
l’esfera del rellotge. Ens vam acostar fins al pont per veure la perspectiva del palau de Westminster, seu del Parlament britànic. No s’ho creuran, però ara mateix està ple de trilers. No el Parlament, que potser també. Parlo del pont. Saben els trilers que ja no es veuen a la Rambla? Doncs són a Westminster. (No vull imaginar-me la què li cauria a Colau si tingués trilers a la Ciutadella). “On és la boleta?” en versió british: “Where is the little ball?”. No podia deixar d’imaginar alguns líders polítics anglesos joguinejant amb els seus votants i amagant les boles que van explicar perquè votessin a favor del Brexit. M’encanta observar els trilers i el teatret que munten per enganyar els turistes més incauts. El cor d’extres em recorda el millor cinema de Tony Leblanc i la seva estafa de l’estampeta. Vist el que s’ha vist els últims dies al Regne Unit, està clar que la picaresca ha ampliat fronteres.
Per sort, vam tenir un cicerone d’excepció. Perquè aquesta feina nostra, cada vegada més desprestigiada, més fake, amb redaccions que fan pudor de claveguera, amb titulars que busquen el clic fàcil i que provoquen vergonya en qui sent un mínim afecte per aquest ofici, conserva personatges que desgraciadament semblen sortits d’una altra època. L’època en què els mitjans invertien en corresponsals, que se n’anaven a viure al país del qual havien d’informar i durant anys s’amaraven de la vida d’aquell país per després explicar-la amb una riquesa de matisos que nodria el lector. Encara queda alguna cosa d’això. I un dels seus representants és el corresponsal d’aquesta casa a Londres, Rafa Ramos. Una estoneta de conversa amb el Rafa és un regal. Una lliçó de qui coneix l’ofici i per més que passin els anys no deixa de buscar històries amb què sorprendre el lector. El Rafa manté intacta la curiositat, el nostre autèntic motor. I a sobre et prepara uns macarrons a la carbonara deliciosos, mentre nosaltres tafanegem a les vitrines del seu menjador, atapeïdes de records, inclosa una foto amb Reagan a la qual se te’n van els ulls. Escoltant-lo se t’oblida que l’endemà el tren camí de Liverpool surt a les set de l’estació de Euston. El Rafa s’hi apunta. Però l’experiència és un grau: el seu tren surt a les dotze.
No podia deixar d’imaginar alguns líders polítics anglesos joguinejant amb els seus votants i amagant les boles que van explicar