La lliçó de Weimar
El darrer 1 d’abril ha fet cent anys que va obrir les portes la Bauhaus, que establí les bases d’una nova arquitectura i del disseny industrial i gràfic. Nasqué i morí amb la República de Weimar. El professor nord-americà Eric D. Weitz tanca el seu llibre La Alemania de Weimar. Presagio y tragedia (2007) amb aquestes paraules: “La democràcia no té futur (...) quan hi ha grups forts d’aquella mateixa societat democràtica provant de soscavar i destruir la seva raó de ser a cada pas. Les amenaces contra la democràcia no només provenen dels seus enemics externs: també poden partir d’aquells que fan servir el llenguatge de la democràcia i utilitzen les llibertats que els atorguen les societats democràtiques per minar la seva pròpia essència. Weimar representa un toc d’alerta perquè ens mantinguem vigilants davant tals individus, perquè el que succeeixi a continuació pot ser una cosa dolenta, fins i tot pitjor del que ens imaginem”. La història de la República de Weimar es va iniciar ara fa cent anys.
Tot començà el 29 de setembre del 1918. Aquell dia, comparable en importància al 30 de gener del 1933 –nomenament de Hitler com a canceller– i al 8 de maig del 1945 –rendició d’Alemanya–, el general Erich Ludendorff, adjunt al cap de l’Alt Estat Major –el mariscal Hindenburg– i titular real del poder a Alemanya, reconegué la derrota i, per
evitar que fos l’exèrcit qui demanés l’armistici, va propiciar la formació d’un govern vertebrat per socialdemòcrates i catòlics, que administrés la derrota i promogués la democratització formal de l’Estat, salvant així l’honor militar al preu de passar d’una dictadura maquillada a una república controlada. Així es va fer, sense evitar que esclatés poc després una revolució –la revolució alemanya–, protagonitzada per unes masses que no eren ni bolxevics ni espartaquistes, però que volien culminar “des de baix” la democratització promoguda “des de dalt” amb segones intencions (Sebastian Haffner). Ho aconseguiren. El 9 de novembre s’anuncià l’abdicació del kàiser, que es va exiliar a Holanda. El 19 de gener es van celebrar les primeres eleccions per a una Assemblea Nacional alemanya, i l’11 de febrer es va elegir el socialdemòcrata Friedrich Ebert com a primer president de la República. El 14 d’agost va entrar en vigor la Constitució de Weimar. Va regir durant catorze anys, que es divideixen en tres etapes: del 1919 al 1924, anys de revolució, desordres i brutal inflació; del 1924 al 1929, una fase d’estabilitat econòmica, relaxament de la violència política i creixent prosperitat; i del 1929 al 1933, retorn de la violència, fort atur i rebrotar de l’autoritarisme.
La República de Weimar es va enfrontar a un escenari molt difícil definit per tres factors: 1) Les dures compensacions imposades pel tractat de Versalles, denunciades per Keynes com un factor de desestabilització europea i de futurs enfrontaments. 2) La crisi econòmica mundial. 3) La profunda depressió col·lectiva dels ciutadans alemanys, que van confiar molt de temps en una victòria militar. Ara bé, és cert que la derrota bèl·lica va determinar l’evolució de la política i de l’economia d’aquells anys, però la guerra no explica del tot el destí de Weimar,
Les institucions democràtiques van patir des de sempre l’assetjament dels qui controlaven els recursos del país
el seu estrany inici, la seva sobresaltada existència i el seu fatal desenllaç. S’ha repetit amb raó que la tensió sostinguda i la conflictivitat aguda de l’època de Weimar va ser conseqüència d’una revolució que va establir un ordenament constitucional ple però que no va ser acceptat de fet per les classes dirigents, clarament enfrontades a la democràcia. Les institucions democràtiques van patir des de sempre l’assetjament dels qui controlaven els recursos del país i no suportaven una societat democràtica, socialment oberta i culturalment innovadora. Els seus permanents atacs a la República acabaren amb ella. Els nazis s’aprofitaren de la situació i van precipitar el final del sistema.
Tot això no obsta perquè els anys de Weimar fossin un temps de creativitat plena. “Weimar va comptar –escriu Weitz– amb homes audaços i brillants, que crearen noves formes d’expressió artística, que treballaren amb tenacitat per una societat més humana i que reflexionaren per extens sobre el significat de la modernitat”. Però tot va ser en va. El 30 de gener del 1933, Adolf Hitler va ser nomenat canceller amb l’ajut decisiu dels qui abominaven Weimar. Un suport que va superar en molt la força dels militants nazis. Del que cal extreure un ensenyament amb alt valor exemplar: la presa del poder pels nazis va ser una contrarevolució en tota regla que va arrasar les grans conquestes de la revolució de 1918-1919, possibles gràcies al daltabaix sense pal·liatius que per al vell ordre suposà la Primera Guerra Mundial; però aquesta contrarevolució fou al seu torn possible per la conspiració d’un reduït grup d’homes que, actuant per compte dels grups dominants del vell ordre vençut, van convèncer Hindenburg perquè nomenés canceller Adolf Hitler. Poc temps després, l’Estat havia deixat d’existir. Dotze anys més tard, Alemanya estava destruïda.