Democràcia i canvi climàtic
Els ciutadans de les societats més desenvolupades hem consentit, amb més o menys grat, que certes decisions importants relatives al creixement econòmic i al funcionament dels mercats es prenguin al marge dels procediments democràtics propis del govern representatiu.
Hem considerat que, perquè l’economia funcioni adequadament, cal que els afers econòmics no estiguin sotmesos al joc electoral ni als vaivens dels cicles polítics. La Unió Europea i, especialment, la unió econòmica i monetària, són els exemples més acabats de com s’ha sacrificat democràcia en benefici d’ideals econòmics.
Els ciutadans europeus hem renunciat al control democràtic de la política monetària, la política comercial i la política de competència dels mercats. Hem acceptat, a més, profundes restriccions en la política fiscal: una mostra evident és el pacte fiscal europeu, firmat el 2012, que consagra els principis de l’equilibri pressupostari. La Comissió Europea vigila estretament els pressupostos que aproven els parlaments (en teoria sobirans) dels estats membres de la Unió Europea. A escala europea, hem reproduït el sistema del patró or amb la introducció de l’euro i el domini del Banc Central Europeu, un dels bancs centrals més poderosos del món.
Per la seva part, la Comissió Europea mateix i el Tribunal Europeu de Justícia s’ocupen de fer efectius els principis sagrats de la competència, el pilar més sòlid de la integració europea. Tot això ha estat possible perquè s’ha suposat que la direcció política dels afers econòmics és contraproduent. Els arguments són molt variats: els polítics són curtterministes, només pensen a guanyar les pròximes eleccions; els polítics són presa dels interessos econòmics de les grans empreses i els grups financers; la política monetària no és adequada per combatre l’atur, així que val més prendre-l’hi de les mans als polítics; etcètera, etcètera.
La conseqüència de tot això és que la tecnocràcia ha avançat formidablement les últimes dècades. Les democràcies, d’aquesta manera, s’han tornat impotents per resoldre els problemes i atendre les demandes ciutadanes. En bona mesura, l’onada dels diversos moviments populistes, amb la seva reclamació de sobirania, no és sinó una reacció a l’avenç de
la tecnocràcia als països més desenvolupats.
Més enllà dels judicis i valoracions que cada un tingui sobre aquest ordre de coses, el que m’agradaria suggerir a continuació és que si hem transigit en aquestes transformacions institucionals que restringeixen l’àmbit democràtic per un bé superior com és tenir un capitalisme eficient que faci créixer l’economia, amb més raó ho hauríem de fer en un assumpte molt més urgent i greu com és la crisi mediambiental cap a la qual ens estem dirigint i que amenaça les nostres condicions d’existència.
Hem arribat a un punt en què no és desenraonat suposar que els governs no aconsegueixin aprovar a temps les polítiques que permetin frenar, aturar o revertir el canvi climàtic. Es tracta d’un problema global que suscita dilemes molt difícils de coordinació i cooperació entre estats. Hi haurà països que voldran que el problema el resolguin els altres; hi haurà països que només estaran disposats a invertir seriosament en aquest assumpte quan comprovin que molts d’altres també ho fan; i hi haurà països que, simplement, es desentendran de l’assumpte.
Doncs bé, de la mateixa manera que hem acordat que la política econòmica gairebé no depengui dels cicles electorals, hauríem d’acordar que els objectius mediambientals estiguin per sobre dels conflictes partidistes i de les demandes dels diversos grups socials. El que està en joc és el futur del planeta, el benestar de les generacions futures i la seguretat mundial. Si hem posat més enllà de la democràcia la gestió dels assumptes monetaris, per què no podem fer el mateix, i encara amb més determinació, respecte al medi ambient?
Estic parlant del fet que els governs, del signe polític que siguin, s’hagin de sotmetre a unes regles d’obligat compliment respecte a l’ús de l’energia, i que hi hagi organismes independents, formats per experts en la qüestió, que vigilin que aquestes regles es fan efectives.
Els polítics tindran la tasca d’adaptar les polítiques als objectius de la lluita contra el canvi climàtic, buscant maneres de fer socialment sostenible els canvis econòmics i en els nostres estils de vida que inevitablement haurem de realitzar. La democràcia tindrà un paper rellevant a l’hora de determinar com s’ha d’ajustar el sistema als imperatius mediambientals, però aquests imperatius estaran per sobre dels interessos partidistes.
No n’hi ha prou amb acords in ter governamentals. Els signants se’n poden despenjar, com han fet els Estats Units amb l’acord de París del 2015. Necessitem que els objectius mediambientals siguin d’obligat compliment.
Les institucions que s’encarreguin d’aquestes tasques hauran d’establir terminis estrictes sobre la transició energètica i la resta de les decisions polítiques hauran de tenir-ho en compte, de manera que els governs orientin la seva activitat incorporant aquesta restricció inicial. Només així, situant els objectius mediambientals per sobre del joc electoral, podrem tenir la seguretat que les polítiques arribin a temps.
Atesa la incertesa que regna sobre les conseqüències de continuar com fins ara, amb mesures tèbies i reversibles, no hi ha res millor que evitar riscos delegant la política mediambiental en organismes reguladors independents formats per científics i experts en gestió pública.
Seria una paradoxa curiosa que hàgim construït un ordre institucional destinat a garantir el funcionament lliure dels mercats i no siguem capaços ara de dotar-nos de regles i institucions que evitin un desastre climàtic de conseqüències incalculables.
Si hem transigit en les restriccions en l’àmbit democràtic per tenir un capitalisme eficient, hauríem de fer el mateix en la greu crisi mediambiental
No n’hi ha prou amb acords inter governamentals com el de París, dels quals els signants poden despenjar-se; cal que els objectius siguin d’obligat compliment