“La vaig ajudar a morir perquè crec, abans que res, en la vida”
Marcos Ariel Hourmann, primer metge condemnat per haver practicat l’eutanàsia
Ja han passat catorze anys, però ell no pot oblidar aquella nit en què va injectar clorur de potassi a una pacient de 82 anys en estat terminal. L’hi havia demanat la filla de manera reiterativa per humanitat, perquè la seva mare no es mereixia morir així. Com a metge, assegura, va fer el que va poder per salvar-li la vida, però ja no hi havia res més a fer. La dona patia, patia molt i ho va tenir clar, va agafar la xeringa i al cap de poc temps va morir. Però no pot oblidarho. Se’n penedeix? “Sí, però no per una qüestió de consciència. Li vaig provocar la mort perquè crec, abans que res, en la vida. Ho vaig fer totalment convençut, al cent per cent. No em va suposar cap conflicte moral... Però sí pel que va venir després, la denúncia de l’hospital per homicidi, l’estigma, la marxa a Anglaterra amb la meva dona i un nen d’un any, novament l’assenyalament, la pèrdua de la feina...”.
El cas de María José Carrasco i Ángel Hernández li deu haver... ...provocat ràbia i impotència. Saber que l’Ángel, un home que fa anys que cuida amb amor la seva dona, que veu que la persona de qui s’havia enamorat vol deixar ja aquest món i que, després d’haver de passar per una cosa tan dura com ajudar a morir algú a qui estimes, és detingut per la Policia m’indigna. No li han donat ni tan sols l’oportunitat de passar el dol!
D’aquesta indignació neix la petició a Change.org perquè la Fiscalia no presenti càrrecs contra l’Ángel i que en poc més de 24 hores ja ha recollit
gairebé 250.000 firmes. És que ell no ha fet res dolent. No podem deixar que l’Ángel sigui castigat per un acte de compassió. És una injustícia i així ho perceben els ciutadans. Fa anys que aquesta societat lluita perquè es despenalitzi l’eutanàsia i el suïcidi assistit, però...
I el col·lectiu mèdic?
M’estimo més no contestar.
Les veus dels seus companys no s’han sentit fins ara.
Els metges s’han de plantejar quina és la seva actitud en aquest tema. No ho han fet fins ara i crec que és el moment. Cal arribar a una conclusió, cal mullar-se.
Vostè ho ha fet, altres metges també. Alguns, com el doctor Luis Montes, van patir un assetjament indescriptible per fer el que ara alguns partits creuen que és la solució, les cures pal·liatives. Val la pena, tot plegat? Jo he superat el que va passar en un 95%. En un altre 5%, diria que no. És una ferida profunda, que deixa cicatriu... L’obra de teatre (vegeu més avall) m’ha regalat la possibilitat d’explicar-ho i quan acabo cada dia em sento feliç.
Quin va ser el cost per a la seva família?
Brutal. De debò, brutal. Però he de dir que sempre em van fer costat. La Yolanda, la meva dona, sempre m’ha donat suport perquè està convençuda que vaig fer el que havia de fer. Fins i tot quan passàvem gana, amb un nen d’un any... Les meves altres dues filles estaven amb la seva mare. I totes tres també em van donar suport. Sempre.
I ara, què?
Crec que no hi ha sortida, només la despenalització. El cas de la María José i l’Àngel crec que és definitiu.
Fins i tot sense el suport del col·lectiu mèdic?
El projecte que va entrar al Congrés, sense ser la panacea, tenia en compte l’objecció de consciència per al metge que no volgués practicar-ho. No obliga a ningú. A ningú!
EL SILENCI DE LA PROFESSIÓ “Els metges han de debatre i reflexionar sobre aquest tema, s’han de mullar”