Aquells grans vells
Res no és casual. Ni tan sols sent a prop d’aquest déu anomenat Moncayo –que, segons el cantautor José Antonio Labordeta, ja no empara–. La notícia de la mort del novel·lista i assagista Rafael Sánchez Ferlosio, home lúcid i feliçment rar, m’arriba a Vera de Moncayo (Saragossa). M’arriba molt a prop del monestir cistercenc de Santa María de Veruela. I en el primer que penso és en els ulls grocs del torlit, en una butaca d’orelles i en les sabatilles Wamba que feia servir l’escriptor quan era a casa. A tota sabatilla Wamba, que és nom de rei prudent, sempre hi veig un dels meus avis.
El monestir exclaustrat de Veruela va ser el primer que l’ordre del Cister va construir a l’Aragó al segle XII. I els seus últims habitants van ser els jesuïtes, que el van abandonar el 1975. Ara, des de fa deu anys, vol ser parador de turisme, però no hi ha manera. Quan les autoritats asseguraven que aquest any sí que s’inauguraria, les pròximes eleccions generals han tornat a fotre l’invent. Disculpin l’expressió, però és que deu anys d’espera són molts, massa anys. Va ser precisament a Veruela on, segons Félix de Azúa, van discutir intel·ligentment Ferlosio i Agustín García Calvo, poeta de patilles gairebé goyesques.
Jo sempre vaig veure en Ferlosio com un vell indi savi, perquè, encara que se’ns enfadi la jove dona del president de Mèxic,
Ferlosio, un home de mirada carregada de dinamita i sentit de l’humor, va ser per mi un vell i savi apatxe
no tots els anomenats indis van ser savis. És a dir, que Ferlosio, aquell home de mirada carregada de dinamita però també de sentit de l’humor, per a mi sempre va ser un vell i savi apatxe, calçat amb sabatilles Wamba. I, com em passava amb el també lúcid Fernando Fernán Gómez, sempre celebrava els seus dicteris i invectives que no perdonaven ni les injuriades cigales ni les idealitzades formigues. Ferlosio ni tan sols es perdonava a si mateix. I això explica que, ja triomfador, decidís abandonar l’espectacle de la literatura, interpretat per actors i actrius, víctimes de la mateixa sobreactuació que continua destrossant moltes obres de teatre i pel·lícules espanyoles.
D’alguns dels tragins carnals, polítics i religiosos esdevinguts al monestir que ens ocupa tracta el nou llibre del catedràtic Jesús Rubio Jiménez, titulat Vidas reales e imaginarias en el monasterio de Veruela. A l’obra hi apareixen abats fogosos amb amants morisques, abadesses receptives i fins i tot grans ordidors de calúmnies, com cert abat de Poblet, el valencià Pedro Boqués, protegit de Felip II, que va arribar a ser Comissari Visitador. Sobre els historiadors religiosos, Rubio escriu que no s’han de posar en dubte les seves intuïcions. “Sobretot si són catalans. Tenen un olfacte especial per a aquests negocis i d’altres en què es barregen el diví i l’humà”.
Saber, doncs, que un dia Ferlosio va caminar per Veruela fent crits necessaris, m’obliga a pensar en els grans vells. Només ells s’atreveixen a dir en veu alta el que molts pensem. Sempre els hem necessitat, però ara molt més.