Ha arribat l’abril
La maledicció de l’abril no s’acovardeix mai. El mes del suposat floriment, les oblidades jaquetes d’entretemps i l’assentament de les al·lèrgies s’ha vist enterbolit per una ciclogènesi siberiana que ha volgut passar pel nostre país per abaixar-nos els fums sobre el canvi climàtic. Molt a desgrat nostre, res no era el que semblava. Haver viscut la primavera sense haver passat per les escletxes de l’hivern no ha estat una bona idea. Si no, que ho diguin al meu estimat Madrid, que fa unes hores feia el mandra amb un cel borrascós i un ambient entumit en plena arrencada de mes. Sort que encara em perdura la dolçor de l’estada a París.
La capital francesa em rebia el cap de setmana passat per testimoniar molts motius de celebració. El més important, la comunió del meu fillol Oleg Covian, fill de la meva íntima amiga Almudena Roca de Togores. L’Oleg és un nen amb encís, el seu carisma és impregnable i apadrinar-lo és tot un regal de la vida. El seu talent i passió pel tennis ja el converteix en una miniatura de Rafa Nadal: està entre els vuit millors de França de la seva categoria.
El cel turquesa de París ens va acompanyar en una jornada íntima i especial en què no va faltar una inesperada sorpresa d’aniversari en forma de pastís compost per dolces esferes. El dia va continuar en l’exposició de Calder-Picasso al Museu de Picasso, un tàndem artístic molt atraient i del qual cal nodrir-se per trobar noves inspiracions. A més, vaig reconquerir el Follie Bergé revivint l’espectacle de Jean Paul Gaultier Fashion freak
show, aquesta vegada gaudint de la participació de la carismàtica i genial Rossy de Palma.
Per culminar una nit de somni, vam anar a Le Piaf, el local de moda de la ciutat. La seva decoració vellutada al París dels anys cinquanta i els temes improvisats del pianista van fer aixecar el públic que hi havia, que de sobte va pujar a les taules al ritme de la música creant un ambient jovial i divertit. Rialles, molts balls i retrobaments d’excepció amb amistats indestructibles com el meu estimat Juanjo Oliva i Stephan Rollande, que acabava de traslladar el seu taller a un bonic palauet i va tenir el preciós detall de sorprendre’m per les meves 45 primaveres amb un altre pastís de somni i la bellesa en forma de bossa de mà de cocodril, que ja avanço que no em penso treure de sobre.
Sens dubte, un cap de setmana a la capital francesa en companyia de qualitat, sinceritat abraçada, amor tangible i molt d’agraïment a la vida i a la puresa de les persones que caminen al meu costat i m’aixequen quan els stilletos em fan una mala jugada.
Un agraïment a la vida i a les persones que caminen al meu costat i m’aixequen quan els ‘stilletos’ em fan una mala jugada