De l’Índia a Catalunya
La sèrie índia Delhi Crime (Netflix) és un monument al realisme. En set capítols d’una densitat i cruesa que deixa petja, explica un cas policial basat en fets reals: la violació en grup d’una dona, amb sis homes culpables que, en principi, s’emparen en les falles estructurals del sistema judicial i en la corrupció política per intentar escapolir-se d’un veredicte just. El talent del director Richie Mehta és extraordinari: trena l’argument particular des de la tragèdia de la dona violada i de la seva família però sense deixar de connectar-la al drama de l’heroïcitat d’un grup de policies comandats per una dona que lluita contra tots els elements del sistema i d’una tradició classista i masclista. Aquesta connexió permanent entre la dimensió humana i la denúncia i la crítica ha provocat que s’hagi interpretat la sèrie com una operació de blanqueig de la policia de Delhi. Però, des de la distància, la impressió que fa és precisament la contrària: que és un cant desesperat al valor del compromís personal contra la presència asfixiant i desmobilitzadora d’una corrupció que s’explica sense sermons ni digressions demagògiques.
La intriga avança sense cap efectisme, només apel·lant a la consciència d’un espectador que, a mesura que avancen els capítols, ha d’identificar-se per força amb la concatenació de petites victòries contra la monstruosa presència del descrèdit judicial, moral i mediàtic d’un país que no s’acaba mai. Delhi Crime és un exemple de realisme perfecte, un plantejament de veritat que busca, a través de l’aparença de la ficció, explicar la realitat amb la llibertat que no tindria si hagués triat la fórmula de documental.
EL MELIC INFINIT. Experiment a Trenquin tòpics (TV3): parlar del procés com si fos aigua passada. Amb un plantejament que parodiava el Salvados de Jordi Évole, Queco Novell i el seu alter ego van intentar explicar una fenomenologia històrica nacional i ho van fer amb entrevistes editades de manera a construir un argument versemblant. Les proporcions en les adscripcions sentimentals o intel·lectuals dels convidats va mantenir el desequilibri crònic que TV3 aplica a la pluralitat a l’hora de parlar de qualsevol cosa relacionada amb el procés. Però el fet de parlar-ne en passat va permetre un nivell inusual de distensió i d’ironia que fins i tot va fer emergir brots de sincera lucidesa i va superar l’asfixiant endogàmia autocomplaent habitual. Com passa en altres programes de Trenquin tòpics, hi ha moments d’una falsa naturalitat discutible, com l’escena del llit amb la sexòloga Lena Crespi (¿per què una sexòloga ha de merèixer un tracte escenogràfic diferent del d’altres professionals?). A banda d’especular sobre la vigència del seny i la rauxa, el dubte era preguntar-se si els catalans anaven mal o ben follats a causa del procés. Per si retrospectivament pot servir per completar l’estadística, us informo que a més de les dues categories clàssiques de ben follats i mal follats existeix una tercera via –equidistant, això sí– de no follats.
Hi ha qui ha interpretat la sèrie com una operació de blanqueig de la policia de la ciutat de Delhi