Cent anys del gir en el disseny
Weimar obre un museu amb peces de l’escola
L’
abril del 1919, ara fa cent anys, a l’Alemanya malmesa després de la derrota a la Primera Guerra Mundial, l’arquitecte Walter Gropius va fundar l’escola d’arquitectura, art i oficis artístics més influent del segle XX: la Bauhaus. Va passar a la capital del classicisme germànic, Weimar, que celebra el centenari amb magnificència amb la inauguració avui del Bauhaus Museum, un edifici de nova planta que exposa un miler de peces de la col·lecció més antiga d’un moviment que va dinamitar els cànons previs i va crear una manera de combinar la bellesa artística dels objectes amb la funcionalitat que transcendiria èpoques i fronteres.
Un segle després, aquells dissenys Bauhaus (en alemany, construcció d’habitatges) continuen semblant moderns. A la seva època resultaven tan radicals i incòmodes, i els estudiants i professors de l’escola es movien d’una manera tan poc convencional, que estil i persones es van fer insuportables per al nazisme. El 1925 un partit local filonazi va aconseguir fer fora de Weimar la Bauhaus, i es va mudar a la ciutat de Dessau, on Gropius construiria el famós edifici rectangular com a nova seu de l’escola, que també en va ser expulsada el 1932 quan el Partit Nazi va guanyar les eleccions municipals. L’últim director, Mies van der Rohe, es va endur les classes a Berlín, on un grapat d’alumnes i mestres va resistir uns mesos fins que, amb Hitler i els seus ja al poder, no van tenir més remei que dissoldre’s el juliol del 1933.
En total, l’escola va tenir, doncs, una vida breu: 14 anys, “però la Bauhaus ha influït en el disseny a tot el món; els professors i alumnes que van marxar d’Alemanya pel nazisme van expandir les seves idees quan van treballar en altres països”, va recordar la directora del Bauhaus Museum, Ulrike Bestgen, dijous durant la presentació.
El nou museu és un cub gris i minimalista, dissenyat per l’arquitecta alemanya Heike Hanada, que comprèn 2.000 metres quadrats en cinc nivells, i que ha costat 27 milions d’euros, abocats per l’Estat alemany i pel land de Turíngia. Els promotors esperen rebre cent mil visitants a l’any. Aquest és el punt àlgid d’aquest centenari, al qual tot Alemanya s’ha abocat, amb centenars d’actes, conferències i mostres. Dessau inaugurarà al setembre el seu museu, i a final d’any reobrirà, ampliat, el Bauhaus-Archiv i el Museu del Disseny de Berlín.
De moment, al Bauhaus Museum de Weimar es poden admirar icones com el bressol dissenyat el 1922 per Peter Keler sota la supervisió de l’artista i professor Wassili Kandinski; la tetera del 1924 de Marianne Brandt; el llum de taula de Wilhelm Wagenfeld i Carl Jakob Jucker; les joguines de fusta d’Alma Siedhoff-Buscher, o les cadires airoses de Marcel Breuer. El nucli de la mostra són les 168 peces que Gropius va donar a Weimar quan se’n va anar.
Però atenció, alerta la directora, Ulrike Bestgen, “és un mite que a la Bauhaus tot era totalment revolucionari, i que tot era totalment nou”. La Bauhaus es va desenvolupar des d’una tradició precursora a Weimar que ja pugnava per combinar belles arts i oficis artístics. Gropius va fundar l’Escola Estatal Bauhaus (aquest era el seu nom oficial) fusionant l’Escola Gran Ducal Saxona d’Art –la primera a Alemanya que va admetre dones en el seu alumnat– i l’Escola Gran Ducal Saxona d’Arts i Oficis, inaugurada el 1907 per l’arquitecte i dissenyador belga Henry van de Velde.
De fet, el 1919 els trencadors professors i alumnes de l’acabada de crear Bauhaus es van instal·lar en uns edificis dissenyats per Van de Velde, els mateixos que ara allotgen la Universitat Bauhaus, que es proclama hereva de l’original, i en la qual es formen estudiants de tot el món.
Per tot això, el jubileu bauhasià a Weimar es completa amb l’obertura també avui de la mostra Van de Velde, Nietzsche i modernisme entorn del 1900, al proper Neues Museum, sobre els antecedents que van abonar l’eclosió de la Bauhaus a la ciutat. Aquí va morir el filòsof Nietzsche, i aquí té també el seu culte.
El cas és que a inicis del 1919, mentre al Teatre Nacional –davant del qual s’alcen les estàtues de Goethe i Schiller, dos il·lustres residents, i on ara els joves fan ús del monopatí– els diputats del que ara coneixem com a República de Weimar redactaven la primera Constitució democràtica de la història d’Alemanya, Walter Gropius preparava la nova escola.
Per això va fitxar com a professors artistes i arquitectes com Gerhard Marcks, Lyonel Feininger,
Walter Gropius va crear l’escola d’art i oficis artístics el 1919 a Weimar
La pressió nazi va portar l’acadèmia a marxar a Dessau i després a Berlín, on va tancar el 1933
La consigna de combinar bellesa de l’objecte amb la funció ha estat molt influent
El centre acceptava dones, però les menaven cap als telers i el disseny de la llar
Johannes Itten, Oskar Schlemmer, László Moholy-Nagy, Paul Klee i Kandinski, entre d’altres. Els estudiants havien d’aprendre un ofici en un dels tallers, però també provar-ho tot una mica (pintura, ceràmica, teixidora, arts gràfiques, metal·lúrgia, teatre, arquitectura), ja que Gropius i el seu claustre no feien distincions entre disciplines. “Com a escola, la Bauhaus va ser un gran experiment d’experiències creatives”, rubrica l’especialista Ulrike Bestgen.
L’escola va admetre dones, però la famosa proclama de Gropius que no hi hauria “diferències entre el bell sexe i el sexe fort” ja il·lustra l’alliberament relatiu en què es formaven les alumnes, que tendien a ser encarrilades cap als telers o el disseny d’estris de la llar. “Depèn de si mirem el got mig ple o el got mig buit –intervé l’especialista Anke Blümm durant una gira pel museu–. Les dones no podien participar en tots els tallers, van patir aquest obstacle, però malgrat tot algunes van aconseguir realitzar-se com a creadores, per la qual cosa el seu pas per la Bauhaus s’hauria de valorar com a positiu”.
Weimar té més plans per al seu gran any bauhausià. Al maig s’obrirà una altra exposició sobre habitatge funcional a la Haus am Horn, dissenyada per Georg Muche, que és l’únic exemple d’autèntica arquitectura Bauhaus construït a Weimar. “Durant les obres de rehabilitació, gent que ha passat per davant creia que era una casa nova en fase final de construcció, i té cent anys! –s’exalta en la seva explicació davant la casa l’especialista Christian Eckert–; això ja diu com n’eren de visionaris”.
I ho van ser cada vegada més. El successor de Gropius com a director, l’arquitecte suís Hannes Meyer, va emfatitzar la vocació social de la Bauhaus amb la màxima de dissenyar “per a les necessitats de la gent, no per a les necessitats del luxe”, la qual cosa li va donar una aurèola esquerrana que va impulsar l’Ajuntament de Dessau a acomiadar-lo el 1930. Eren temps convulsos, i el tercer director, Mies van der Rohe, va optar per centrar-se en l’estètica. Això tampoc no va servir perquè els nazis els deixessin en pau. L’escola Bauhaus va acabar desapareixent el 1933, escombrada per Hitler igual que la República de Weimar on havia nascut.