L’àngelus de Miller
Un inoportú accident de moto de l’actor Jordi Martínez va endarrerir un any l’estrena d’El somriure al peu de l’escala, de Henry Miller, que es pot veure des de dijous a l’Espai Lliure. La funció incorpora amb gràcia l’incident en una arrencada detonant que ja ens dona una pista. Concretament, una pista de circ. El número de pallassos inicial ens vincula amb el llenguatge dual, teatral i circense, que, a partir d’aquell instant, ens enviarà missatges durant cent minuts intensos al cent per cent. Quan encara no hem decidit si el que notem sota el cul és una grada o una butaca, una capsa de música amb una troupe de quatre figures banyades per una llum crepuscular esclata en colors cridaners i la vèrbola de l’August, el pallasso protagonista del relat de Miller, passa de la pràctica a la prèdica per explicar-nos la seva singular peripècia. Sabem que és veritat perquè és ficció. Henry Miller va escriure The smile at the foot of the ladder per encàrrec. Havia de ser un text per al catàleg d’una exposició i no va acabar d’agradar a la part contractant. És poc complaent. Radical. És, també, l’única obra de Miller que no parla d’ell d’una manera explícita. L’autor de Sexus, Nexus i Plexus la considerava la seva obra més singular. El relat original, en tercera persona, narra la història de l’August, un pallasso que deu la seva fama al fet de quedar-se un dia en blanc al peu d’una escala. Aquest rapte místic esdevé el seu número estrella fins que un dia se li allarga massa i el públic ho troba intolerable. Mitja hora en blanc. Si l’auge va ser accidental, la caiguda és accidentada. L’August
desapareix d’escena, el pallasso intenta desprendre’s del personatge i els espectadors en resseguim el periple, que el torna a portar a l’hàbitat natural del circ. Ara el lloguen de mosso fins que el pallasso de la troupe es posa malalt i ell es planteja substituir-lo temporalment.
Ramon Simó va llegir El somriure al peu de l’escala amb les ulleres de 3D posades. Els personatges que esmenta el relat prenen vida en escena i la paraula indeturable de Miller exercint de ventríloc August (“Ser pallasso és ser un titella del destí”) es combina amb números còmics (amb Joan Arqué i Oriol Boixader), acrobàcies de trapezista (Griselda Juncà) i un espai sonor ad hoc (Tanja Haupt). El relat pren relleu en la recerca de la identitat (qui) i de la felicitat (com). Segons Miller, el pallasso té el singular privilegi de recrear els errors humans i “la gent mai no es cansa d’aquestes absurditats perquè durant mil·lennis els humans han seguit per tots els camins equivocats, durant mil·lennis totes les recerques i preguntes els han portat a un cul-de-sac”. Salvador Dalí va fer radiografiar l’Àngelus de Millet per corroborar que els camperols resaven encorbats perquè acabaven d’enterrar un taüt infantil. L’August de Miller mira enlaire, amb posat contemplatiu, al peu de l’escala que mena a la lluna, amb el somriure fixat i el cap a quarts de quinze.
Henry Miller la considerava la seva obra més singular, potser perquè és l’única que no parla d’ell de manera explícita