David Carabén El mocador
Recordo un joc que jugàvem a escola. Però no com es deia. El mocador, potser. Al bell mig d’una extensió, hi havia un mocador, i a banda i banda, en extrems oposats, els dos contrincants, que esperaven un senyal per sortir corrent i agafar la penyora abans que l’adversari. El més interessant del joc és que no s’acabava aquí perquè, per guanyar, qui arribava abans al mocador havia de tornar amb el botí cap al seu extrem de la pista sense que el rival l’atrapés. Si en la carrera inicial, fins al mocador, hi arribaven alhora, cap dels dos gosava anticipar-se i ser el primer d’agafar-lo, per por que l’altre, de tan a prop com estava, el pogués caçar amb facilitat.
Era un joc fantàstic, perquè molt aviat posava en evidència que, tot i semblar-ho, no només es tractava d’una simple competició física, d’una cursa atlètica que afavoria els veloços, sinó que incorporava tota la complexitat dels jocs d’estratègia. Cada vegada que hi jugaves, amb la tossuderia d’una mare pacient, t’ensenyava la mateixa lliçó: que sovint, amb l’empenta no n’hi ha prou.
Aquesta setmana, hem pogut veure dos partits de Lliga que m’hi han fet pensar. Per un costat, el Barça jugava a la província de Castelló contra el Vila-real i volia fer dues coses alhora: guanyar i reservar recursos per afrontar els següents compromisos amb el mínim desgast possible. Per això va sortir al camp sense Messi, però amb tota la determinació per resoldre el tràngol… Quan tot indicava que aviat rematarien la feina, van
Quan el partit s’havia posat costa amunt per al Barça contra el Vila-real, Valverde va cridar Messi
començar a fer figa. D’acord, es tractava de baixar lleugerament el ritme. Però això només ho pots fer si mantens l’amenaça, i en realitat, en comptes de reduir marxes, van acabar cedint la iniciativa.
Per un altre costat, el Madrid, jugava a Mestalla contra el València, després d’haver encadenat tres victòries seguides, esperonats pel retorn de Zidane a la banqueta. Amb uns minuts n’hi va haver prou per veure que el revulsiu ja no feia l’efecte desitjat.
El Barça encara ho pot guanyar tot, aquesta temporada. El Madrid ja no n’espera res. Però tots dos van haver de patir a les cames i a la moral la crueltat de la lliçó del mocador: que l’empenta dura el que dura i dona de sí el que dona de sí. Més encara, que és gairebé impossible jugar a mitges, sense posar-hi l’ànima.
Quan el partit s’havia posat costa amunt per al Barça a l’estadi de la Cerámica, Valverde va cridar Messi. La televisió ens va oferir llavors un pla curt de la banqueta on vam veure l’argentí fent esclatar de riure Piqué, que no feia ni dos dies havia dit que el seu sentit de l’humor era “molt irònic, molt fotut”. No vaig poder evitar imaginar que el deu del Barça deia allò tan clàssic del “Vinga, ara surt tu i arregla’m aquest desgavell!”.