“Avui ens rebel·lem en contra d’alguna cosa, però mai a favor”
Francis Wolff, filòsof Tinc 68 anys. Vaig néixer als afores de París. Casat, tinc dos fills i dos nets. Soc professor emèrit de l’École Normale Supérieure de la Universitat de París. Tenim totes les condicions per a un humanisme universal que entengui la
Avui podem ser amics de qualsevol persona del planeta.
Sí, tenim les condicions somiades per a una era universalista i humanista, però es constata el contrari.
Els nacionalismes populistes avancen per tot el món, per què?
La por de la globalització ho explica en part, però hi ha altres motius. El més important és que ja no sabem qui som.
Per tant, tampoc no sabem el que volem.
Avui, en les nostres contínues manifestacions i reivindicacions ens rebel·lem contra la injustícia, la corrupció, la segregació, la misèria, la repressió... Sabem el que rebutgem però no a què aspirem, ens mobilitzem en contra d’alguna cosa però mai a favor d’alguna cosa.
Les utopies ja no ens mouen?
No, perquè les utopies polítiques del segle XX van ser catastròfiques. D’una banda, la utopia del pur: el nazisme; i, de l’altra, la de la igualtat que es va transformar en una lluita sense matisos contra la diferència de classes, la propietat i, fins i tot, la cultura.
Ens van deixar un regust amarg.
Per això ja no creiem en utopies polítiques de transformació del món i de salvació comuna. Avui hi ha altres utopies que no són polítiques, com el posthumanisme, l’animalisme i la que jo defenso: el cosmopolitisme.
Els posthumanistes creuen en la salvació a través de la ciència i la tècnica.
Sí, creuen que podem vèncer les malalties, la vellesa i la mort i transformar-nos en déus. Els antics definien tres faunes: la dels humans, la dels animals i la dels déus. Reconeixien que l’home tenia alguna cosa de diví: la raó; i alguna cosa d’animal: el cos mortal; però sabien el que podien i no podien fer.
Ni ser un déu, ni ser un animal.
Exacte, però l’animalisme, l’antiespecisme, pretén igualar els drets de les espècies.
Vivim en un únic món, caldria respectar totes les espècies.
Sí, però això no vol dir igualar la relació que tenim amb una mosca a la que té lloc entre persones. Hi ha un contracte afectiu implícit amb els animals de companyia: jo no puc abandonar el meu gos en una carretera, però aquesta relació no és la mateixa que tinc amb una vaca.
També hi hauria d’haver un contracte.
El contracte que tenim amb les espècies que són criades per la seva carn, el seu cuir o la seva llana, el contracte de domesticació implica protegir-los i criar-los sense que deixin de ser el que són. Convertir el porc en una màquina de produir carn és immoral.
És el que fem.
Per això em declaro defensor del benestar animal. I també tenim el contracte ecològic de protegir els animals salvatges de l’extinció, tenim aquest deure perquè som els predadors més importants de la natura.
Això no té res d’utòpic.
No, però la utopia animalista posa l’humà i els animals a la mateixa altura. Ho veu, no sabem qui som.
Quina és la seva via?
La utopia cosmopolítica que defensa que dins de l’espècie humana hem d’aplicar un principi de justícia global, que no depengui del lloc on hem nascut, i l’accés universal als béns primaris. Considero que ajudar els països que estan en via de desenvolupament és un deure polític dels països desenvolupats .
Caldrà lluitar perquè deixi de ser una utopia...
La realització més important de la utopia humanista és la construcció d’Europa, la primera vegada en la història que alguns estats han decidit abandonar una part de la seva sobirania per assegurar una certa prosperitat i pau dins d’una regió del món on van tenir lloc les pitjors guerres.
És un bonic objectiu.
Penso que és el model que hauríem d’aplicar, progressivament, a escala planetària.
Però estem descreient d’Europa.
Perquè confonem globalització amb cosmopolitisme. La globalització és una mundialització econòmica i financera que esborra les cultures locals. El cosmopolitisme defensa la diversitat cultural. De fet, el desenvolupament de les llengües regionals és el fruit d’Europa i no dels nacionalismes.
Ètica i política, poden trobar-se?
L’ètica és una relació per definició recíproca; la política és un poder, un sistema de repressió sobre la societat i els drets individuals, i Europa s’està perdent per aquest camí.
Vivim en una societat possibilista que aspira al menys dolent.
I s’ha instaurat l’individualisme. Cada cop és més difícil pensar en una salvació comuna, ara bé, els problemes són globals: clima, pol·lució... De manera que amb el progrés dels nacionalismes, vivim en contradicció.
Irreconciliable?
Jo soc optimista, veure al món el moviment de la joventut a favor d’aturar el canvi climàtic és un signe del naixement d’una consciència humanista i planetària que vol redefinir el que significa ser humà.
I què significa ser humà?
Ser d’un sol món i per tant ser tots del mateix món. Això ho sabem des que vam aprendre a parlar, per això la utopia cosmopolita és la més sòlida, i que avui tingui menys present, no implica que no tingui futur.