El debat sobre l’eutanàsia
EL cas d’Ángel Hernández, que ha ajudat a morir la seva dona, María José Carrasco, amb una greu malaltia irreversible, torna a posar la societat espanyola davant la necessitat de regular l’eutanàsia i el suïcidi assistit. Aquesta és una assignatura pendent. Vint-i-un anys després que el cas de Ramón Sampedro obrís aquest debat, no s’ha aconseguit encara el reconeixement legal del dret a decidir sobre la pròpia mort, a causa de la dificultat de conciliar les diferents sensibilitats socials existents sobre el tema.
Al Congrés dels Diputats ha quedat pendent per a la pròxima legislatura una proposta de llei del PSOE per regular l’eutanàsia. La ministra portaveu, Isabel Celaá, va aprofitar l’últim Consell de Ministres d’ahir per demanar que la despenalització es porti “com més aviat millor” al Parlament. Malgrat això, aquest és un aspecte delicat, que exigeix un ampli debat entre els diferents grups polítics per tal d’aconseguir el consens en un marc de màximes garanties. A ningú no se li escapen, no obstant això, els inconvenients per aconseguir-ho, per l’oposició del PP i l’estratègia de Ciutadans, que demana que abans s’aprovi la seva llei de cures pal·liatives.
Amb casos com el de María José Carrasco, en l’opinió
pública creix la convicció que caldria avançar cap a la despenalització de l’eutanàsia per atendre aquelles persones que ho demanen expressament i de manera reiterada pel gran patiment que comporta una malaltia incurable. I que es viu com a inacceptable i indigna. La regulació de l’eutanàsia ha d’incloure, en tot cas, les màximes garanties.
Però això xoca, tanmateix, amb la doctrina oficial de l’Església, que s’oposa frontalment a l’eutanàsia, malgrat que rebutja l’aferrissament terapèutic i, per tant, és favorable a unes cures pal·liatives que limitin el patiment. Amb independència de les diferents posicions, quan el dia a dia del malalt sense esperança es converteix en un infern insuportable, la llibertat personal adquireix un nou sentit.
Molts malalts conscients del seu estat irreversible voldrien disposar d’un marc legal que els permetés exercir un darrer acte de llibertat. Es tractaria d’anar més enllà dels drets adquirits sobre les decisions sobre la pròpia salut pel que fa a tractaments i disposicions sobre el final de la vida. En aquest sentit, les declaracions de voluntats anticipades creixen any rere any, amb Catalunya al capdavant. Per tot això, la legislació hauria de donar resposta, de la millor manera possible, al dret individual a una mort digna.