Els gurus dels candidats discrepen sobre la situació de l’economia

El debat es focalitza en qüestions polèmiques com els impostos i les pensions

La creixent ideologització de la vida política espanyola també ha arribat al debat econòmic. A les portes de la jornada electoral del 28 d’abril, els partits polítics tendeixen a fugir de les discussions concretes i opten per construir models amb afirmacions radicals que satisfacin anhels abstractes dels electors que consideren el seu públic objectiu, com pagar menys impostos o gaudir d’una pensió digna.

En el tram de la precampanya transcorregut fins ara, el debat s’ha centrat precisament en els impostos i les pensions, juntament amb un xoc d’anàlisi sobre la situació conjuntural de l’economia.

Un fenomen relativament nou és el de la inclinació a buscar gurus que personalitzin el missatge econòmic. El perfil preferit és el d’un economista amb projecció mediàtica i conviccions fermes, de vegades fins i tot simples, limítrofes amb el populisme, majoritàriament fiscal.

L’exemple paradigmàtic a la present campanya electoral és el de Daniel Lacalle, triat pel president del PP, Pablo Casado, per elaborar el seu programa econòmic i defensar-lo en els debats públics; ocupa la quarta posició en la candidatura de Madrid. Un home que es mou amb aires segurs, familiaritzat amb el món de les finances per la seva activitat professional com a gestor de fons, Lacalle ha revertit el missatge econòmic del PP de Mariano Rajoy i del seu ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro. A aquest últim l’ha criticat sistemàticament per la seva política fiscal –va pujar impostos tot just arribar al Govern el Nadal del 2011– i les seves inclinacions socialdemòcrates. De fet, la descobridora d’aquest economista madrileny va ser la presumpta liberal Esperanza Aguirre, també enfrontada a Montoro.

Liberal, segons les seves pròpies paraules, ultraliberal o llibertari (partidari d’un estat mínim), segons els seus rivals socialdemòcrates, certament propugna menys paper per al que és públic –segons el seu parer, aquest àmbit s’ha de limitar a ser un “facilitador” dels serveis bàsics, però no un “proveïdor”–. Va presentar el programa econòmic del PP en una convenció en què el van acompanyar Carlos Rodríguez Braun i Lorenzo Bernardo de Quirós, tots dos, com Lacalle, vinculats a l’escola austríaca i a tendències econòmiques neoconservadores amb referents com Margaret Thatcher o Ronald Reagan.

Polemista dur i implacable amb els socialistes, el seu principal eix de política econòmica és la baixada d’impostos, clau, al seu judici, per al creixement i la captació d’inversions. Descarta que la revolució fiscal que planteja –rebaixa de l’IRPF, societats, supressió de successions i patrimoni, el cost dels quals el PSOE xifra en 18.000 milions anuals– tingui cap cost. El repunt de l’activitat que unes mesures com aquestes generaria, segons la seva opinió, compensaria la caiguda dels ingressos. És la tan famosa com qüestionada corba de Laffer. Sobre la conjuntura, considera que l’economia, que en realitat no està en fase de creixement sinó de recuperació de la crisi, viu un “preocupant alentiment” a què el Govern de Pedro Sánchez no està fent front.

A la frontera amb Lacalle, tot i que amb molt poc relleu públic, hi ha Rubén Manso, el guru de l’ultradretà Vox. Inspector del Banc d’Espanya, institució de la qual va sortir amb excedència fa més de 20 anys, doctor en Ciències Econòmiques i tinent de l’exèrcit en la reserva, propugna el desmantellament de l’Estat (només s’ha de dedicar a defensa, seguretat i administració de justícia) i defensa la privatització de la gran majoria dels serveis públics, des de la sanitat a l’educació. Partidari, també, d’una dràstica rebaixa fiscal, considera que els rics estan fiscalment discriminats. És el més exòtic dels representants dels partits en l’àmbit econòmic.

Partidari del patró or, vigent fins a la Primera Guerra Mundial i que es basava sobre la limitació de l’emissió de moneda en funció de la quantitat del metall preciós disponible, es defineix a si mateix com a “tradicionalista, en el sentit d’una tornada a la tradició d’occident de responsabilitat individual”, segons les seves pròpies paraules en un vídeo difós per ell mateix a Twitter. Portaveus de Vox van rebutjar en nom seu fer declaracions a La Vanguardia.

Ciutadans és el partit que presumeix de més solvència acadèmica al seu equip econòmic, amb l’economista Luis Garicano (Valladolid, 1967) al capdavant, encara que el fet que es presenti a les eleccions europees i no a les generals ha provocat que alterni la seva aparició en els debats amb el candidat per Barcelona, l’economista català Antonio Roldán. Garicano és doctor en Economia per la Universitat de Chicago, on també va ser catedràtic, posició que així mateix va exercir a la London School of Economics. Autodefinit com a ordoliberal, afronta els debats amb tranquil·litat i manté bones relacions amb els seus contrincants. Com a exemple, el ministre d’Economia de Rajoy, Luis de Guindos, el va veure com a possible candidat a càrrecs internacionals en representació de l’Estat.

Associat a la imatge de modernitat que agrada a sectors de les classes mitjanes urbanes, marca distàncies amb les idees sobre l’Estat de la dreta, Lacalle, intentant definir un programa de millora de funcionament de l’administració. Davant el PSOE, critica el malbaratament públic i li critica el seu desig de “tornar al passat” quan anuncia plans de contrareforma laboral. Seria l’economista del centre, tot i que en situació creixentment incòmoda després del suport del seu partit als últims pressupostos de l’Estat de Rajoy, pactats amb el PNB, i l’aliança amb PP i Vox a