Irvine Welsh
Irvine Welsh, autor de ‘Trainspotting’, en una reunió d’addictes mexicans
ESCRIPTOR Durant la celebració de la recent fira del llibre AUNLeer a Monterrey, l’escriptor Irvine Welsh va participar en una reunió d’addictes als narcòtics. La seva xerrada rehabilitadora va mostrar una faceta més de l’autor de Trainspotting.
Som en un cèntric hotel de Monterrey, a l’estat de Nuevo León (Mèxic), un dels que té més càrtels a tot el país. En paral·lel a la delegació de convidats a la fira del llibre UANLeer, diversos centenars de persones assisteixen, a la primera planta, a un altre tipus de convenció. Han vingut de tots els racons de Mèxic, i alguns dels Estats Units. Són membres de Narcòtics Anònims (NA), una associació internacional que, a la manera dels seus cosins d’Alcohòlics Anònims (AA), ajuda persones de tot el món a deixar les drogues, a partir només de sessions de teràpia de grup, on els addictes parlen amb la confiança que els atorga l’anonimat. Que ningú no pensi tan sols en les versions petitburgeses d’aquest problema: l’Ezequiel és de Pánuco i han decapitat un amic seu; la Lupe va ser segrestada i obligada a prostituir-se a la colònia Portales de Ciutat de Mèxic; en Gustavo va sortir cames ajudeu-me del càrtel Santa Rosa de Lima i té por que encara el busquin; l’Irvine és escriptor i... un moment, què hi fa, aquí Irvine Welsh?
L’autor de Trainspotting –novel·la publicada el 1993, sobre cinc nois enganxats a l’heroïna a Edimburg, una de les obres més influents del segle XX– pertany als convidats de les plantes superiors de l’hotel, les que ocupen els assistents a la fira del llibre. Des de Miami –on viu ara– ha vingut a participar en les activitats de la càtedra Anagrama de l’UANL i a parlar de la seva última novel·la, Un polvo en condiciones, les aventures d’un taxista addicte al sexe. Informat per La Vanguardia que s’estava celebrant una convenció d’NA, es disposa a xerrar animadament amb alguns participants. Sap perfectament el pa que s’hi dóna: “Jo vaig assistir a aquestes reunions en ciutats com Londres o Amsterdam, vaig estar enganxat a l’heroïna 18 mesos i va ser una gran ajuda per poder deixar-ho. Ara tinc 60 anys, i bec només ocasionalment, però si, en algun moment, veiés que torno a tenir problemes de control amb alguna substància, no dubtaria tornar a assistir-hi. És una campana d’emergència que sé que sempre hi és, com les barques de salvament”.
Welsh, fill d’una cambrera i un estibador escocesos, s’acosta a la tauleta on reposa el termos de cafè. “Nois, me’n puc prendre un? Ho trobo a faltar... aquell moment de la màquina de cafè, quan era una pelleringa humana i sentia que, almenys allà, algú m’estimava”. L’arribada de Welsh ha causat una petita commoció als passadissos. Tots semblen molt fans seus i li demanen que els signi bosses, samarretes, programes, es fan fotos amb ell (“això dels selfies no és molt anònim, no, col·legues?”, diu fent broma l’escriptor)... “Senyor Welsh! He vist cinquanta vegades Trainspotting! –li confessa en Luis, de Durango–, 25 d’aquestes mentre consumia i 25 estant net. Ens la posaven al centre de rehabilitació... Sempre n’aprenc coses noves”. “Carai, així que et treien la pasta al centre i a mi no m’enviaven els royalties”, li deixa anar l’escocès, amb aire divertit.
Autor de 15 llibres, li pregunten sobretot pels de la sèrie amb els personatges de Trainspotting, és a dir,
Cola (2001), la seqüela Porno
(2002), i la preqüela Skagboys (2012), “allà els veureu abans de caure dins el pou, uns volien ser futbolistes professionals, d’altres corrien maratons...”. Welsh explica que, en anglès, ja n’ha publicat un altre de la mateixa sèrie, Dead men’s
trousers. “Com els va ara?, què fan?”, pregunta algú com interessant-se per uns vells amics. “Bé, són 25 anys més vells –respon l’autor–, en Renton és un dj d’èxit, viatja molt, pren coca i tranquil·litzants; en Sick Boy s’ha ficat en els negocis, és una mena de macarra i pren coca de tant en tant; l’Spud continua sent un jonqui, no ha canviat en res, i ho va deixant intermitentment; i en Begbie és el que ha tingut més èxit, perquè és un artista internacional de prestigi i ni tan sols tasta l’alcohol. L’Spud i en Sick Boy, a més, entren en el món del tràfic d’òrgans”. “A quin d’ells t’assembles més?”, demana algú. “De caràcter, a en Renton –diu Welsh– que encara que li vagi bé a la vida sempre sent que li falta alguna cosa important, té aquella ànsia per controlar-ho tot i socialment és molt inepte”.
Welsh s’asseu a prendre el cafè a