Milo Manara
El gran autor presenta la seva novel·la gràfica ‘Caravaggio’ a Comic Barcelona
AUTOR DE CÒMIC Milo Manara, llegenda viva del còmic, especialment de l’eròtic, és una de les estrelles d’aquest any de la fira Comic Barcelona. Hi ha presentat el seu Caravaggio i ha dit que el que escandalitza avui és la iniquitat del món.
Milo Manara, una llegenda viva del còmic, especialment de l’eròtic, ha estat una de les estrelles de la fira Comic Barcelona, que tanca avui la 37a edició. Hi ha presentat la segona part de la seva novel·la gràfica Caravaggio (Norma editorial), un artista que el va fascinar des de petit – “la il·lustració del meu llibre de catequesi era una crucifixió de sant Pere pintada per ell, i era d’un realisme i una potència evocativa que no podia explicar, semblava una fotografia”–. La seva vida “era d’heroi de còmic, picaresca; recorda el capità Alatriste, una vida d’espadatxí. Mata una persona, l’empresonen moltes vegades, s’escapa, travessa tot Itàlia, arriba a Malta”.
“Una vida plena d’acció”, assenyala. I molt poc políticament correcta: “Si visqués avui despenjarien els seus quadres dels museus. Però és que si visqués avui faria cinema. Ell ja treballava com treballen avui els artistes de cinema, llums artificials, models que utilitzava com a actors, màxim realisme i ficció; va inventar la ficció, la narració simulada. Si hagués tingut una càmera, l’hauria utilitzat”, somriu Manara. “Agafava gent del carrer, els posava un llençol i fingia que eren sant Tomàs, sant Mateu. I només pintava de models en viu, mai d’esbossos”.
Si Caravaggio avui no seria políticament correcte, Manara no és que ho hagi estat gaire en els seus còmics més populars, com a El clic, plens de dones opulentes, boniques i fogoses. “He estat amb col·lectius feministes i sempre m’han absolt”, aclareix divertit. “Jo mateix soc fill d’una mestra que guanyava més que el meu pare. A casa meva, en la meva educació, no hi va haver mai divisió de rols en sentit masclista”, subratlla. De tota manera, ara prefereix crear còmics històrics com Caravaggio, tot i que no hi falta la sensualitat. “Cada fruit té la seva estació. La meva edat és una altra. Quan vaig començar a explicar certes històries eròtiques, l’erotisme tenia un rol alliberador. Eren els anys setanta. L’erotisme va tenir el seu paper en el canvi general de la societat, cosa que ara s’ha atenuat molt. Ara m’interessa però de manera molt més contemplativa, més estètica que física”, somriu. “Ara crec que és més escandalosa la cultura que l’erotisme, i per això intento tractar temes culturals”, ataca. “Crec que la cultura ha canviat de nivell, es gestiona des de zones cada vegada més baixes; es juga a la televisió, a internet, a la publicitat. Ja no tenim paràmetres culturals autèntics, mestres en qui reconèixer-se. Gegants que puguin indicar direccions culturals. Estem perdent una mica la cultura. Respecte a la cultura del passat, tenim la impressió que hi ha una cesura, una ruptura neta entre nosaltres i la cultura anterior que tot i això no és certa”.
I si alguna cosa l’escandalitza a ell és l’estructura del món, “el món és sempre més inic, la riquesa es concentra en menys mans, els rics són més rics, els pobres més pobres i els oceans plens de plàstic”. “Els emigrants són la conseqüència lògica d’aquesta iniquitat. Hi ha diferències de riquesa enormes entre països i també dins de cada país, diferències insensates, que no tenen cap justificació lògica. I això provoca l’emigració. No li pots demanar a la gent pobra que es quedi a mirar els rics sense moure’s”, adverteix. “Hi ha un desequilibri que empitjora cada vegada més. Tots ho sabem. I les polítiques nacionals no tenen cap possibilitat d’oposar-s’hi, perquè mentre que les finances són globals, la política és local. Tot el que interessa els polítics és guanyar les pròximes eleccions i no tenen poder per canviar el futur del món. És la primera vegada, crec, que mirem al futur amb desconfiança, si no amb por. Això és escandalós”, rebla.
I confessa que ja no votarà perquè les polítiques nacionals són inútils. “El populisme serveix per guanyar les eleccions, no per a res més; no té cap projecte del món, del futur, que és el que ha de fer la política. Crec que la cultura és l’únic antídot contra això. Soc un seixantavuitista típic. A l’època es deia que tot era polític. Jo vaig elaborar la idea que tot és cultura, fins i tot la política. Les eleccions polítiques depenen de la cultura, és prepolítica. L’única batalla que pot tenir èxit és cultural”, conclou.
“He estat amb col·lectius feministes i sempre m’han absolt”, assegura
“El populisme serveix per guanyar eleccions, res més, no té projecte de futur”