Robert Fripp
El guitarrista Robert Fripp fa balanç dels 50 anys de vida i història de King Crimson
MÚSIC El músic i guitarrista britànic Robert Fripp es va reunir ahir excepcionalment amb els mitjans de comunicació, a qui va explicar els detalls i les raons de la longevitat de King Crimson, la banda que va fundar i que lidera des de fa mig segle.
Es nota d’una hora lluny que Robert Fripp fa classes de guitarra a estudiants. S’adreça als periodistes com si fes una classe magistral a Harvard, i fins i tot els demana la seva opinió i els fa fotos. Fa una introducció d’hora i mitja en què cobreix pràcticament tots els temes relacionats amb King Crimson, abans que comenci la sessió de preguntes pròpiament dita. És com si fos el líder d’un culte bondadós, amb un seguici que el segueix per tot el món.
“Fa 45 anys que m’intento desfer de King Crimson, però es veu que no ho aconsegueixo”, diu el guitarrista, que per celebrar el 50 aniversari del grup realitza una gira que el portarà durant tres dies al Doctor Music Festival de Montmeló. Amb l’actual versió de la banda és amb la que està més content. És la més democràtica, perquè tots es reparteixen la bossa a parts iguals. No hi ha mals rotllos ni cap prima donna, i ell mateix s’ha suavitzat amb els anys, i ha perdut part del mal geni que se li atribueix. “És la primera vegada que som totalment feliços”.
Robert Fripp, de 72 anys, rep la premsa internacional a l’October Gallery d’Holborn, acompanyat d’alguns dels seus músics. “El meu objectiu és que veus innocents que no han sentit mai King Crimson vinguin als nostres concerts. No m’importa que no els agradi, l’important és que sempre hi hagi una audiència nova, i sobretot divertirse i renovar la capacitat creativa”, assenyala.
El músic britànic, les teories del qual estan molt elaborades, considera que “el primer que cal fer és acceptar que la vida és complicada, i que la major part del temps no sabem el que estem fent però creiem
“Fa 45 anys que intento sense èxit trencar amb King Crimson; es veu que ja no ho aconseguiré”
que sí que ho sabem”. Per definir King Crimson recorre a la filosofia: “És el resultat que un grup de músics es reuneixin en una habitació en un moment donat, una manera determinada de fer les coses i de manifestar-se davant el món”. Pel que fa a ell mateix, assevera amb el cap quan un periodista el defineix com “una barreja de precisió, disciplina, energia, intensiva, eclecticisme i espontaneïtat”.
Fripp, al llarg de la seva carrera, s’ha barallat amb molts membres del seu grup i els ha engegat a dida. “És part del procés creatiu –explica sense cap tipus de remordiment–. La responsabilitat del llegat de King Crimson és meva, així com de mantenir una trajectòria; hi ha vegades en què o els músics canvien, o tu no tens més remei que canviar als músics quan deixen de ser una font d’inspiració”.
L’artista anglès estima que la indústria discogràfica (no hi ha paraules per descriure com la detesta) i les audiències són factors condicionants molt notables, i que el públic reacciona de manera molt diferent a Barcelona o Rio de Janeiro. “Un ha d’interactuar amb ell, però no sempre és fàcil, cal saber les seves convencions i tradicions”, diu. El que sí que té clar és que allò de King Crimson són els concerts en viu, no els àlbums gravats en un estudi.
“L’actual versió de la banda es diferencia de totes les anteriors en què és la primera vegada que interpretem tot el repertori històric, que té més membres amb un enorme rang d’experiència i musicalitat, que tothom viatja a la mateixa classe i dorm als mateixos hotels, que és més anglesa que americana, que té un millor sistema de distribució, i que s’accepta per primera vegada la possibilitat que Robert Fripp s’equivoqui en alguna ocasió”. “La música crea el músic, i el músic ha d’estar disponible quan la música el busca. M’agradaria que King Crimson emocionés els joves com a mi em va emocionar Duke Ellington”, conclou a la seva classe magistral.