Envellir malament
70è aniversari de perfil baix d’una aliança en crisi pels dubtes de Trump
L’OTAN fa 70 anys amb els dubtes que desperten tant els Estats Units com Alemanya. Donald Trump ha qualificat l’aliança d’obsoleta i Berlín no hi vol contribuir amb el pes que li correspondria.
El 1952 el primer secretari general de l’OTAN, Hasting Ismay, va deixar una frase per a la història en què fixava com a objectiu de l’aliança “mantenir Rússia a fora, els Estats Units a dins i Alemanya a sota”. Eren altres temps, estàvem en un punt àlgid de la guerra freda i des d’aleshores, tant el món com la trilogia d’Ismay han canviat profundament. Set dècades més tard, Rússia continua a fora, per bé que immersa en una escalada d’agressivitat i especialitzada en l’afilada arma de la desinformació. Per la seva banda, els Estats Units continuen a dins, evidentment, però, per primera vegada, amb dubtes creixents sobre el seu compromís amb els aliats, mentre que Alemanya no només no és a sota sinó que se la critica precisament pel contrari, perquè la primera economia europea no contribueix en defensa el que li correspondria.
Si en el 50è aniversari de l’OTAN, Bill Clinton va assegurar en una cimera a Washington que el final de la guerra freda no reduiria la implicació nord-americana; i en el 60è Barack Obama va participar en la cimera que es va celebrar a França i Alemanya; als 70 anys, l’OTAN ha preferit no convidar Trump ni cap altre cap de govern. Es va rebaixar la reunió de Washington d’aquesta passada setmana a nivell ministerial, en un signe de les fissures internes que marquen l’OTAN en aquests moments. Tots tenen encara molt present l’accidentada cimera del juliol passat a Brussel·les. Així doncs, la reunió dels líders queda per al desembre a Londres. Aquesta setmana, durant la ministerial de l’OTAN, l’elefant no era a l’habitació, però sí molt a prop, a la mateixa ciutat, i tots temien que aparegués algun tuit incendiari. Aquesta vegada no va ser el cas.
És significatiu que en les anàlisis dels experts sobre els riscos de l’OTAN actual hi aparegui com un dels destacats el desinterès del president nord-americà. Ho assenyala Nicholas Burns, antic ambaixador dels Estats Units a l’aliança, quan afirma que a moltes capitals Trump “és vist com el problema més urgent i sovint el més difícil”. Segons la seva anàlisi, el risc principal de l’OTAN és la falta de lideratge presidencial dels Estats Units. També dos experts del Center
for Europan Reform, Sophia Besch i Ian Bond, situen l’unilateralisme de Trump, la seva al·lèrgia a les aliances, com un dels grans desafiaments que assetgen l’OTAN. Trump “no ha estat mai fan de l’OTAN”, diuen, i comparteix amb molts altres nord-americans la sensació que els europeus no contribueixen en l’adequada proporció a finançar la seva defensa.
Conscient de les reticències no dissimulades de Donald Trump, el secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, va viatjar aquesta setmana a Washington amb dos objectius. Un era tranquil·litzar el president, amb qui manté una bona relació que li ha permès una renovació del mandat per dos anys més, i el segon obtenir el suport del Congrés dels Estats Units, molt més proatlàntic que la Casa Blanca.
Stoltenberg va aprofitar el seu discurs davant una sessió conjunta de la Cambra de Representants i el Senat per reafirmar uns principis en què fins fa poc ningú no dubtava. “L’OTAN ha estat beneficiosa per a Europa. I l’OTAN ha estat beneficiosa per als Estats Units”, va dir Stoltenberg que també va haver de reconèixer els problemes: “Cal ser francs... S’han formulat preguntes als dos costats de l’Atlàntic sobre la fortalesa de la nostra associació. I sí, hi ha diferències”. Stoltenberg es va referir als enfrontaments en comerç, energia, canvi climàtic i l’acord nuclear amb l’Iran; però argumentant que no és una situació nova a l’OTAN, que ja va conèixer diferències durant la crisi de Suez el 1956, la retirada de França de la cooperació militar el 1996 i la guerra de l’Iraq el 2003. “Vam superar els desacords en el passat i hem de superar-los ara” va assegurar Stoltenberg.
La qüestió és que els congressistes nord-americans no són el problema. És l’actual inquilí de la Casa Blanca qui ha qualificat l’OTAN d’obsoleta; qui ha posat en dubte l’article V, base de l’aliança i que garanteix la defensa col·lectiva; qui ha amenaçat de condicionar la seva implicació a una despesa més elevada dels europeus en defensa; i qui manté una inquietant relació amb Putin.
En algunes d’aquestes posicions, Trump no és tan diferent dels seus predecessors. El gir en les prioritats enfocant més cap a Àsia i menys cap a Europa és compartit per les últimes generacions de polítics nord-americans. La seva exigència als europeus que inverteixin més en defensa ve de lluny. El 2011 Robert Gates, secretari de Defensa amb Bush i amb Obama, va considerar inacceptable que alguns “gaudeixin dels beneficis de pertànyer a l’OTAN però que no vulguin compartir-ne ni els riscos ni els costos”. També recordem que va ser el 2014, a la cimera de Gal·les, quan els aliats europeus de l’OTAN es van comprometre a incrementar la seva despesa en defensa fins a un 2% el 2024.
És a dir, que la pressió als europeus perquè contribueixin més ve de lluny. El que canvia amb Trump és el to, i més significatiu encara, les seves insinuacions amenaçant de deslligar-se del seu compromís amb els aliats.
La pressió ve de lluny, però amb Trump es posa en dubte el compromís dels EUA
“Cal ser francs: es formulen preguntes sobre la fortalesa de la nostra organització”