Temes del dia

La paràlisi del Govern de la Generalitat després de veure’s reprovat i sense pressupostos i el trist 70è aniversari de l’OTAN, amb una discreta cerimònia, temes analitzats.

Jo portava un dissabte molt tranquil fins que TVE va informar al migdia d’ahir que es complien 45 anys del triomf d’Abba en Eurovisió amb Waterloo, primera d’una sèrie de cançons insuportables que regnaven a les discoteques a l’estiu. La notícia no va ser inclosa en l’apartat de successos, com era el més lògic. Quina creu Abba en el seu temps! Ho tenien tot: escandinaus, moderns, alegres, autosatisfets, estrafolaris i angloparlants. Les seves lletres eren una merda però colaven –uououo, uououo, Waterloo– i el pitjor és que recorrien amb sospitós furor a expressions i noms espanyols (Hasta mañana, Chiquitita o Fernando).

Que potser Peret va usufructuar alguna paraula sueca o va fer una al·lusió a les sueques i encara menys als vikings a Canta y sé feliz, la cançó presentada per Espanya al festival d’Eurovisió de fa 45 anys?

Jo ja sé que Abba, la seva música i el seu esperit perviuen. Tenen una legió de seguidores davant les quals negaria tres vegades haver injuriat el pop d’Abba perquè es tracta de dones

atractives, que freqüenten els gimnasos i són propenses a ballar les cançons del seu grup fetitxe a altes hores de la matinada a Formentera. Ho sento: Abba és pura nostàlgia.

Van ser el primer càstig que ens va enviar el regne de Suècia abans d’Ikea. El primer avís. I un gran miratge perquè Abba estava compost per dos matrimonis amb aparença de felicitat –i de mamar, junts o per separat, tot sigui dit–. En canvi, els matrimonis espanyols es componien de dos buscaraons la satisfacció més gran dels quals era cantar-se i no a cau d’orella Vete, olvídame ya, aquell gran himne generacional del duo Pimpinela.

Les dues parelles d’Abba es van separar –ells, paradigma de la felicitat conyugal!– però ens han llegat la memòria dels seus èxits encara que és d’agrair que sense el context pesat d’una època en què ser suec tenia prestigi i l’halo d’algunes llegendes molt comentades: els pares suecs permeten als nòvios dormir a la mateixa habitació!

El temps en posa tothom al seu lloc menys Abba. De manera que avui, alguna lectora, que me les conec, bramarà el Waterloo i serà capaç de buscar-li les pessigolles al marit, a qui demano disculpes per endavant: no combregar amb aquesta banda de delinqüents internacionals continua sent etiquetat com una mostra de poca gràcia. No i no.

Peret va cantar ahir fa 45 anys un himne tan o més alegre que aquella apropiació indeguda de la batalla de Waterloo i els seus admiradors no anem donant la llauna a la televisió ni demanant als discjòqueis vinguts a més que posin Borriquito como tu –això es un bon títol!– per animar les nits de Formentera.

Gràcies a Abba, molts mirem enrere sense nostàlgia. Que eurovisivament embafadors que eren!

El temps posa tothom al seu lloc, menys Abba: encara celebren l’aniversari de ‘Waterloo’!