“Un petó al cap”
John Carlin reflexiona al seu article del dia sobre les acusacions de comportament impropi que ha rebut Joe Biden, futurible candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units. “No el defenso; ni defenso les dues dones, que em fa la impressió que són un parell de vulgars buscafames”, assenyala.
Fa un parell de setmanes era en un restaurant assegut al costat d’una dona que acabava de conèixer. Em va tocar el braç contínuament mentre conversàvem i si no recordo malament –no, estic segur d’això– un parell de vegades em va fregar la cama amb la mà. Tinc testimonis. Hi va haver quatre persones més a la taula.
Si aquesta dona es postulés d’aquí a deu anys per a un càrrec polític als Estats Units jo tindria a les meves mans la temptadora possibilitat de posar fi als seus somnis. Amb un tuit n’hi hauria prou. Un tuit en el qual proclamaria que l’esmentada dona em va tocar “de manera inapropiada”. Al cap de poca estona, no ho dubtin, em trucarien d’una ràdio o un diari local; d’allà saltaria a The New York Times o The Wall Street Journal, generant editorials i articles d’opinió; els polítics dels partits rivals farien festa grossa d’indignació; m’entrevistarien a la CNN i a Fox News; la premsa internacional recolliria la notícia i, tot seguit, apareixeria en un diari com La Vanguardia, matèria primera per a una columna precisament com aquesta.
Afortunadament per a la dona que em va tocar al restaurant l’altre dia, ella no és americana, sinó espanyola. El lloc on va passar el que als Estats Units es consideraria una ofensa prou greu com per destruir una carrera política no va ser Washington sinó Madrid. Vull creure que si se m’acudís denunciar-la els mitjans espanyols, lluny d’escandalitzar-se, o m’ignorarien completament o es moririen de riure.
No va ser així com va reaccionar el món polític dels Estats Units a les acusacions que acaben de llançar dues dones contra Joseph Biden, exvicepresident de Barack Obama i probable candidat demòcrata a la presidència en les eleccions del 2020. Els mitjans i els polítics van respondre exactament com en la seqüència que presento al segon paràgraf d’aquest article.
Quins van ser els pecats que va cometre Biden? No tan greus, m’atreviria a opinar, com els de la dona (casada, per cert) que em va tocar la cama a Madrid. El primer cas en sortir a la llum va ser el d’una dona anomenada Lucy Flores que al·lega que durant un acte electoral fa cinc anys a Las Vegas Biden li va fer un petó a la part posterior del cap. Biden tenia 71 anys i Flores, 35. El segon, fa deu anys, va passar a Hartford (Connecticut). Amy Lappos explica que durant un altre freqüentat esdeveniment electoral Biden li va col·locar les dues mans a la cara i va fregar el nas contra el seu. Biden tenia 66 anys i Lappos, 33.
En cap dels dos casos Biden no es va
comportar com un vell verd, segons els testimonis de les dues dones. No l’acusen d’assetjament sexual. No directament. Ho insinuen, potser, però es limiten a afirmar que l’ara ja no tan probable candidat a reemplaçar Donald Trump a la Casa Blanca va actuar “de manera inapropiada”.
No defenso Biden, encara que és un tità moral i intel·lectual comparat amb Trump. Ni defenso les dues dones. Entenc que diagnosticar la motivació humana des de la distància és complicat, i potser en aquest cas m’equivoqui, però a mi em fa l’efecte que són un parell de vulgars buscafames. La raó per la qual no defenso Biden és que un veterà polític hauria de tenir més consciència d’on és.
Ell ha viscut tota la vida als Estats Units. Jo vaig entendre de què anava això a les dues setmanes d’anar-me’n a viure a Washington el gener del 1995, molt abans que sorgís el moviment #MeToo. Acabava d’arribar de Johannesburg, on la gent és tan tàctil com a Madrid, o més. Vaig anar a cobrir el judici d’un home acusat d’assassinat. Una jove periodista local em va ajudar molt i la vaig convidar a dinar. Durant el dinar va dir alguna cosa amb el que jo estava molt d’acord i, com a senyal d’això, vaig tocar lleugerament amb la mà dreta el seu braç esquerre, cobert amb un jersei, entre el colze i el canell. No oblidaré mai la seva cara. Em va mirar com aterrida. Una cosa semblant, m’imagino, als guàrdies civils quan l’1 d’octubre del 2017 a Catalunya van desxifrar la trampa del Fairy. Però en aquest cas no va ser davant l’estremidora possibilitat de relliscar i caure a terra. El que per a mi va ser un innocent i habitual reflex social va ser per a ella, o això indicaven els seus ulls, com el preludi d’un intent de violació. L’incident no es va repetir. Des d’aquell dinar, i tots els dies fins que em vaig escapar de Washington i me’n vaig anar a Barcelona tres anys i mig després, vaig tractar dones que no coneixia bé com si fossin una barreja entre una medusa i un gerro xinès de la dinastia Ming. Un petó quan ens presenten? Ni boig.
Jo vaig aprendre la lliçó. Biden o no l’ha volgut aprendre o no entén la societat en la qual viu, la més puritana del món occidental, la que interpreta de manera més restreta el que és o no és apropiat quan un home coincideix en el mateix espai amb una dona.
Tornant a la persona que em va tocar a Madrid, la veritat és que me n’hauria oblidat completament, com m’he oblidat de milers de trobades similars més, si no hagués estat per la necessitat de tenir un exemple a mà aquí per comparar el protocol per a les relacions home/dona als Estats Units amb el dels països llatins en els quals he viscut la major part de la meva vida.
Dit això, reconec que és agosarat per part meva tocar aquests temes. Un s’obre a la possibilitat que l’acusin de trivialitzar l’antiga plaga de l’abús sexual. Jo argumentaria que trivialitzar és ficar al mateix sac accions ximples i mal jutjades com les de Biden amb casos que són indiscutiblement ofensius o violents. No és difícil distingir entre una cosa i l’altra.
Per això Lucy Flores i Amy Lappos podrien haver callat en comptes de vomitar en públic les seves historietes amb Joe Biden, sabent molt bé com de desproporcionades que serien les conseqüències per a ell. Per això, també ja hi som, jo em sento incòmode moltes vegades quan entro en contacte amb dones als Estats Units, o fins i tot aquí, a Anglaterra, el país del qual van fugir els puritans a Amèrica a començaments del segle XVII. Com si d’una revenja històrica es tractés, avui ens encomanen cada dia més la seva solemne rigidesa cultural. El terrible seria que el contagi s’estengués a països com Espanya, l’Argentina o Colòmbia, als quals arribo i sento sempre que la vida és més alegre, divertida i natural.
No defenso Joe Biden, encara que és un tità moral i intel·lectual comparat amb Trump; ni defenso les dues dones, que em fa l’efecte que són un parell
de vulgars buscafames
Biden no aprèn o no entén que la societat en la qual viu és la que interpreta de manera més restreta el que és o no és ‘apropiat’ quan un home coincideix
en el mateix espai amb una dona