FALTEN RELLOTGERS
A Espanya avui dia només hi ha un centre que formi professionals capaços de cobrir la demanda creixent del sector de la rellotgeria. És a Barcelona.
Falten rellotgers i micromecànics especialitzats. I esmaltistes, miniaturistes, muntadors... El món de la rellotgeria i de l’alta joieria associada a les peces més complicades té una demanda específica de professionals difícil de satisfer, perquè també són poques, molt poques, les escoles que ofereixen una formació reglada. La meca, esclar, és a Suïssa, on el diploma federal per excel·lència és el CFC (Certificat Fédéral de Capacité). I a Espanya només hi ha un centre, l’Institut Mare de Déu de la Mercè (a la zona Franca de Barcelona) que cada any gradua una quinzena de rellotgers.
Allà gairebé tots són molt joves. Professors inclosos, que amb prou feines passen dels quaranta anys. Desmentint aquesta idea generalitzada que la rellotgeria mecànica és una cosa anacrònica i que pagar milers d’euros (o els 2,5 milions que costa el Richard Mille de safirs que Jay-Z portava dimarts passat a la gala dels premis NAACP) per models automàtics és una bogeria. Aquesta escola rep estudiants provinents de tota la geografia espanyola. I de l’Europa de l’est.
El cap del departament de Fabricació Mecànica, Àlex Peidró, explica que venen moguts per pura vocació o per continuar amb els negocis familiars. I acostumen a ser, a més, traçuts i pacients, requisits exigits en una professió tan precisa com la d’acoblar les de vegades microscòpiques peces que formen el mecanisme d’un rellotge de canell.
Ara mateix n’hi ha de Cantàbria i de Cartagena. Són Fernando Santamaría, amb 20 anys acabats de fer, i María Liarte, de 31. Comparteixen instrucció amb Enric Alcaraz, autor als seus 20 anys d’un blog propi d’un autèntic professional (enricalacaraz.com)iambeljoveníssim Nacho Alabart, de l’Hospitalet, que tot just acabada l’ESO (acaba de fer els 16) està al primer dels dos anys en què, en horari de tarda, ensenyen a muntar i mantenir mecanismes rellotgers.
“Al primer curs es treballa amb peces grans i processos de fabricació i restauració, i al segon amb rellotges de canell i altres petits formats”, i a poc a poc es van aprenent les complicacions, que són aquelles funcions de què disposa el rellotge a banda de marcar els minuts i les hores. La inclusió d’aquestes funcions dispara la dificultat del seu muntatge (i manteniment) i sobretot el seu preu.
Encara que hi ha un gran desconeixement del sector. Segons el professor de micromecànica especialitzat en rellotgeria, Javier Martínez, hi ha “una gran incultura general”. Aquí tots arriben sabent el més bàsic. És a dir, qualsevol és capaç de diferenciar un rellotge mecànic, que és el que utilitza la força d’un ressort motor com a energia, d’un de quars, que funciona amb bateria o pila i que té un circuit que el controla.
També són coneixedors d’una cosa tan òbvia (que també el públic general acostuma a ignorar) com que “no és el mateix un rellotge mecànic de remuntar manual que un d’automàtic. El primer funciona amb la intervenció manual de l’usuari, i el segon és el que es va carregant automàticament mitjançant una massa oscil·lant amb el moviment del canell”. I per descomptat, entenen que “un rellotge mecànic necessita, com els cotxes, una revisió cada 5 i 8 anys per evitar desgastos i altes friccions entre les peces que el componen”, diu Javier Martínez, que aprofita per llançar la seva queixa –pel que sembla generalitzada al sector–, que “hi ha un enorme problema amb els recanvis i fornitures. Les marques es neguen a subministrar-les i amb això impedeixen que petits tallers puguin fer la seva feina. Tracten els rellotges com si tornessin a ser de la seva propietat al moment en què necessiten una revisió o una reparació”. Actualment existeix una associació nacional agremiada, (Anpre, Asociació Nacional de Rellotgers Reparadors) que lluita per liberalitzar aquests recanvis.
Tots els alumnes i els professors saben també que qui surt d’aquesta escola troba feina sense problema, si no és que la troba mentre dura aquest període de formació. Perquè “encara que sembla que avui dia tothom consulta l’hora al mòbil, també hi ha molts apassionats i col·leccionistes de rellotges mecànics o que simplement els tenen per casa perquè els han heretat dels seus familiars. Ja sigui un rellotge de canell, de butxaca o de paret... Tots, tard o d’hora, necessiten una repassada o una reparació”, explica Jonathan Gil, un enamorat de la rellotgeria tradicional que va arribar a la formació després de quedar-se a l’atur.
Un altre punt que tenen molt clar és que Suïssa és gairebé semper pre la destinació final dels millors professionals. I saben, a més, que Swatch Group “no es refereix només al rellotge de plàstic de colors, sinó que és el gran grup amb firmes com Breguet, Blancpain, Omega, Longines, Glashütte, Harry Winston o Rado, per exemple, que va salvar aquesta indústria quan a la dècada dels vuitanta la tecnologia del quars va permetre empreses japoneses (Seiko i Casio, exemple) fer rellotges de polsera molt més barats i innovadors que els tradicionals”, recorda el rellotger i professor Xavier Tomàs, especialitzat sobretot en peces grans a l’Institut Mare de Déu de la Mercè.
Recorda que aleshores els bancs van contractar un excèntric matemàtic i empresari nascut a Beirut, Nicolas G. Hayek, com a administrador contractual de les principals empreses rellotgeres en fallida (Ebauches, s.a.). Ell les va fusionar al Grup Swatch que va llançar internacionalment amb la fabricació d’un rellotge de plàstic capaç de plantar cara als barats exemplars japonesos de quars. Era el Swacht (per second wacht, que significa segon rellotge), un disseny mecànic fabricat amb 51 peces (39 menys de les que tenia un rellotge suís estàndard) que aviat va començar a canviar de forma i de colors. Per adaptar-se als diferents estilismes i perquè la gent pogués col·leccionar-los.
L’estratègia d’Hayek, mort el 2010, al principi va ser ferotgement criticada pels rellotgers tradicionals, però va salvar el sector. El seu grup, que ara dirigeix el seu fill Nick Hayek, factura més de 6.500 milions d’euros a l’any. “L’altra gran companyia és Richmond, una altre grup suís amb seu a Ginebra fundat el 1988 pel sudafricà Anton Rupert, que té firmes com Cartier, Vacheron Constan
tin, A. Lange & Söhne, Van Cleef & Arpels, Piaget, Montblanc o Jaeger LeCoultre”, afegeix Martínez, per advertir que després hi ha d’altres poderoses manufactures de l’alta rellotgeria com Rolex, o Patek Philippe. O Richard Mille, que és la marca homònima fundada el 1999 amb manufactura a Les Breuleux, al cantó de Jura, i que coneix tothom, perquè Nadal porta un dels seus rellotges, el Tourbillon RM 027, al canell dret. Valorat en 850.000 euros.
I davant de tota aquesta imponent mostra de savoir faire de les grans firmes rellotgeres, existeixen també, però en un nombre molt reduït, “aquells rellotgers independents (AHCI –Académie Horlogère des Créateurs Indépendants) que nodreixen el mercat dels col·leccionistes més selectes amb creacions limitades i úniques a preus estratosfèrics, com l’extraordinari Philippe Dufour, François Paul Journe, Hajime Asaoka o Vianney Halter, entre d’altres...)”, puntualitzen Javier Martínez i Xavier Tomàs.
L’evolució d’aquesta professió a Suïssa ha estat exponencial. El 2000, ocupava 37.000 persones en 575 empreses. El 2008, va arribar als 53.000 empleats en 629 manufactures. Tot i que la crisi va eliminar 4.000 llocs de treball i 20 firmes, la recuperació és constant des del 2010 i la demanda de personal estranger no es detura. Un dels moments que va impulsar de forma inesperada aquesta indústria va ser la subhasta de l’antic Rolex Cosmograph Daytona que utilitzava Paul Newman. El 26 d’octubre del 2017 va assolir els 17,8 milions de dòlars en una venda que convertia aquesta peça en el rellotge de segona mà més car del món.
Els més cars són els Rolex? Doncs no. En absolut. Al sector hi ha moltes firmes que per preu estan posicionades molt més amunt. Laurence Graff, una de les joieries londinenques més conegudes, és la que ofereix un dels rellotges més valuosos del mercat. És de quars, però porta 110 quirats de diamants de colors inusuals i diferents talles enllaçats a un braçalet de platí. Es va presentar fa cinc anys i sembla ser que ningú no ha pagat encara els 55 milions de dòlars que demanen per ell. El butxaca Breguet Marie-Antoinette Grande Complication (automàtic, amb calendari perpetu, tourbillon i cronògraf) costa 30 milions i el Patek Philippe Herny Graves Supercomplication (també de butxaca, una rèplica del creat per al banquer dels Estats Units Henry Graves júnior en la seva obsessió per tenir, a començaments del segle XX, el rellotge més excepcional de la història), costa 25 milions.
En moltes d’aquestes peces més exquisides, el treball purament rellotger s’alia amb el de l’alta rellotgeria. De nou, molts dels millors mestres a nivell mundial provenen d’escoles de Barcelona com la Llotja, el JORGC i la Massana, així com de tallers capdavanters com el d’esmalt d’un líder en l’assumpte, la joieria Bagués Masriera. El gran esmaltista per excel·lència, Andreu Vilasís, té ara successora en la seva deixebla Núria López-Ribalta, al seu torn mestra de molts dels esmaltistes més reconeguts internacionalment, inclosa la cap del departament de Bagués Masriera, Yolanda León.
Al capdavant d’un equip femení i joveníssim (d’una mitjana que no arriba als 30 anys) especialitzada en joies, però també en esferes i cúpules d’alta rellotgeria, León adverteix que “aquí també falten mans, també”, i afegeix que “algunes peces rellotgeres excepcionals ho són més precisament per la inclusió d’aquestes obres d’art”.
Les firmes també s’alien amb artistes plàstics: és el cas d’Ulysse Nardin, que ha fitxat Milo Manara per pintar les esferes de la seva col·lecció més recent de rellotges eròtics (a partir de 26.900 euros) o de Richard Mille, que fa un parell d’anys va sorprendre amb la intervenció de Cyril Kongo (grafiter parisenc) en 30 peces limitades que van sortir al mercat per 884.500 euros.
Aleshores, què és el que encareix una peça? Els diamants? L’or? les miniatures i els esmalts ? Doncs tot això, sí, però també les complicacions que dèiem abans. D’entre les principals, que tot amant dels rellotges coneix –i només els mestres poden executar– és el tourbillon. “Un mecanisme creat el 1795 i patentat el 1801 per Breguet per compensar l’efecte irregular de la gravetat. Consisteix en una carcassa en forma de gàbia que gira sobre el seu eix –generalment una vegada per minut– sobre el que es munten el volant i l’escapament del rellotge”, explica Martínez.
Recorda, així mateix, que no s’han de confondre cronògraf i cronòmetre. El primer registra el temps entre dos intervals. El segon també, però en un nivell molt més elevat de precisió, ja que ha estat mesurat i validat pel COSC, que és el Control Oficial Suís de Cronòmetres.
Però una de les més extraordinàries complicacions és la del calendari perpetu perquè “hi ha alguna cosa màgica en això que una màquina mecànica tan petita pugui estar programada i sincronitzada per informar a qui la porta del dia, la data, les fases de la lluna, els anys de traspàs, l’equació del temps... de manera exacta”, resumeix. O la soneria. Que segons la seva complicació pot contenir més de 400 peces i pot ser a demanda (petita soneria) o informar únicament al pas d’hores (gran soneria).
El futur del micromecànic rellotger? Els professors expliquen que s’acosta a les noves tecnologies. “Cada vegada és més freqüent veure com la nanotecnologia, la metrologia de precisió, l’òptica i la mateixa rellotgeria necessiten professionals acostumats a treballar per sota de la centèsima, ja que la precisió i perfecció dels elements rellotgers (tecnologia MEMS, sistemes micro-electromecànics) ho exigeix”, diu Tomàs. Això ja és “habitual en firmes com Seiko, Timex, LVMH Zenith, que treballen a fons per avançar en la fabricació de les peces amb flexibilitats i estructures estudiades per millorar l’alta precisió micromecànica”, conclou el professor.
Poca gent sap diferenciar un quars d’un rellotge mecànic o un cronògraf del cronòmetre
A Espanya només hi ha un centre que formi professionals capaços de cobrir la demanda creixent del sector
Molts miren l’hora al mòbil, però aquests dispositius continuen resistint en el temps