LA MECA DE LA MODERNITAT
Presumeix de ser la primera “ciutat moderna del món”, i tot el que és ho deu a la revolució industrial, el cotó i les teles
Manchester presumeix de ser la primera “ciutat moderna del món” i tot el que és ho deu a la revolució industrial, el cotó i les teles.
Pot ser que amb mig milió d’habitants sigui només la cinquena urbs de la Gran Bretanya en termes de població, però Manchester és molt Manchester. La ciutat de Marx i Engels, de la revolució industrial, on es podria dir que va néixer el món modern. De les grans fàbriques tèxtils, sobretot de cotó. Del pintor L.S. Lowry i els seus característics paisatges urbans de l’Anglaterra de mitjans del segle passat, de l’arquitectura neogòtica i de canals inspirats en els de Venècia. Dels trens, les locomotores de vapor i les màquines de cosir. De la matança de Peterloo, quan la cavalleria va carregar contra una multitud que demanava la reforma parlamentària i va matar 18 persones. De les sufragistes i el radicalisme polític. D’Oasis i la música pop. D’Anthony Burgess i La taronja
mecànica. D’Old Trafford i l’Etihad, el United i el City, Bobby Charlton, George Best i Eric Cantona. De sir Alex Ferguson i Pep Guardiola. De gent de 160 països que parlen 200 idiomes.
Però el que marca Manchester per damunt de tot és la industrialització del segle XIX. Es respira encara en l’aire contaminat, en la pedra vermellosa i bruta dels edificis victorians. Va ser llavors quan va créixer de manera descomunal, i es va desenvolupar com una de les grans ciutats del món. Els seus acabalats empresaris es van convertir en mecenes de l’art i la cultura, i van crear moltes de les biblioteques, galeries i museus que encara avui figuren entre les seves principals atraccions. El 1878 es va fundar el Manchester United, i dos anys després el Manchester City, i els dissabtes a les tres de la tarda els treballadors, just quan sortien de les fàbriques, anaven amb els fills al futbol, a veure apinyats i drets els partits darrere de la porteria.
La “capital del nord d’Anglaterra”, que té una gran rivalitat –no només futbolística– amb la veïna Liverpool, ha canviat molt l’última dècada, amb la construcció de complexos d’oficines i apartaments als antics magatzems dels seus canals, i el trasllat de bona part dels estudis de la BBC a la Media City de Salford. No només s’ha modernitzat, sinó que s’ha catalanitzat des de l’arribada de Ferran Soriano, Txiki Begiristain i Pep Guardiola. El xef Paco Pérez és al
Marx i Engels van fer les seves teories sobre les classes treballadores britàniques al pub The Crescent
capdavant de la cuina del Tast, el restaurant de moda. A la delicatessen Lunya es poden comprar des d’anxoves de l’Escala fins a arròs del delta de l’Ebre.
La revolució industrial es va dur a terme amb un cost enorme per a la salut i el benestar dels qui filaven, cosien i operaven la maquinària pesant en fàbriques com les que tenia el pare de Friedrich Engels per tot Manchester i voltants, i que van fer que el seu fill escrigués el seu famós tractat sobre La condició de la classe obrera a Anglaterra.
El pub on es reunia amb Karl Marx per arreglar els problemes del món, The Crescent (que llavors es deia The Red Dragon), està tancat i ha estat posat a la venda per 800.000 euros; s’especula que podria ser enderrocat per aixecar al seu lloc un centre cultural xinès. Tota la zona que l’envolta, al barri de Salford, és víctima de la gentrificació, i edificis històrics estan sent enderrocats per construir pisos i oficines de luxe.
A Deansgate, el carrer més elegant de la ciutat –el seu passeig de Gràcia, salvant les enormes distàncies– hi solia haver 38 pubs, dels quals amb prou feines en queda mitja dotzena, substituïts per boutiques i wine
bars. La que sí que sobreviu és la fabulosa Biblioteca Rylands, una de les joies de la ciutat, inaugurada l’1 de gener del 1900 per Enriquetta Rylands com un homenatge al seu difunt marit John, un empresari i filantrop, el primer multimilionari en la història de Manchester, amo al seu dia de l’empori tèxtil més important del Regne Unit (aquí tot gira entorn de les teles).
Incorporada des del 1972 a la Universitat de Manchester, la Rylands Library guarda més de 250.000 volums de totes les èpoques i sobre tots els temes imaginables, i un milió de manuscrits. Però a part dels llibres i l’excepcional sala de lectura (construïda deu metres per sobre del nivell del carrer per minimitzar el soroll dels carruatges), l’edifici en si mateix, obra de Basil Champneys, justifica una visita com un dels millors exemples d’arquitectura neogòtica de tot Europa, juntament amb el Town Hall (antic ajuntament que recorda tant el Palau de Westminster que es fa passar per aquest en moltes pel·lícules i sèries de televisió). Enriquetta Rylands no va reparar en les despeses, i va contractar els millors artesans, va fer portar fusta de roure de Gdansk (Polònia) i va dotar l’estructura d’una de les primeres instal·lacions elèctriques del país.
Una altra institució vinculada a la revolució industrial i el cotó és la Whitworth Art Gallery, completament integrada al parc del mateix nom, que ara està a quatre passes de Piccaddilly (el centre mateix de Manchester), però que llavors es considerava un lloc dels afores on l’aire era més pur. Un grup de 60 destacats ciutadans, de tendència progressista i pilars de la comunitat, entre els quals figurava l’editor del diari The Guardian, la van fundar en homenatge a Joseph Whitworth, un enginyer i inventor que va crear un rifle d’extraordinària precisió, que havia llegat la major part de la seva fortuna a la ciutat. El preciós edifici de l’època eduardiana ha estat renovat recentment, i acull una gran col·lecció de tèxtils.
A Manchester no hi podia faltar un Museu de la Ciència i de la Indústria, que ocupa el lloc de la primera estació de ferrocarril per a passatgers del món, i conté tot tipus de motors elèctrics i de vapor, locomotores, generadors, bombes hidràuliques, màquines de cosir, generadors... Tampoc un Museu del Futbol, amb un saló de la fama inclòs.
Si Manchester és juntament amb Liverpool la gran capital del rock i el pop anglès (dels seus carrers i clubs han sortit grups com The Smiths, The Charlatans, Stone Roses, The Verve o Happy Mondays), també té una important oferta de música clàssica. El Bridgewater Hall, una de les més modernes sales de concerts del país, és la casa tant de la prestigiosa Hallé (que durant la guerra tocava a les fàbriques bases militars per animar els treballadors i soldats) com de la Filharmònica de la BBC. En termes teatrals no pot competir amb el West End de Londres, però el Royal Exchange Theatre, a l’edifici que va ocupar la borsa del cotó fins que la va destruir una bomba alemanya, és un dels més prestigiosos de la Gran Bretanya.