Democràtic, un referèndum?
La unanimitat és rara. I quan es produeix, cal desconfiar-ne. Perquè moltes vegades indica que alguna cosa falla. En un article publicat el 2016 a la revista científica Proceedings of The Royal Society –titulat Massa bo per ser cert: quan l’aclaparadora evidència no convenç– ,un equip d’investigadors dirigit per l’enginyer Lachlan J. Gunn i el físic Derek Abbott constata que la unanimitat és matemàticament tan improbable que, quan existeix, el més probable és que emmascari un error. “La unanimitat sovint és considerada fiable, però està demostrat que la probabilitat que un gran nombre de persones estiguin totes d’acord és feble, de manera que aquesta confiança està mal fundada”, escriuen. La “paradoxa de la unanimitat” pot trobar-se en molts terrenys, des dels processos d’identificació judicial fins a la criptografia de dades. Passant també per la política.
Els últims anys sembla que s’ha ancorat a Europa la idea –si no unànime, molt estesa i àmpliament acceptada– segons la qual el referèndum com a via per dirimir les grans qüestions polítiques és la màxima expressió democràtica que hi pugui haver. El vot directe del poble, el súmmum de la democràcia! Tanmateix, i com el Brexit ha posat dramàticament de manifest al Regne Unit, aquesta convicció és molt discutible.
“Això no és democràcia, és una ruleta russa”, resumia sobre el referèndum el professor Kenneth Rogoff, politòleg i economista de la Universitat de Harvard, en una intervenció el 2016 en el World Economic Forum. La democràcia moderna, va subratllar Rogoff, és un sistema basat en un conjunt de “frens i equilibris” que en el referèndum desapareixen. “La idea que qualsevol decisió presa per les regles de la majoria és necessàriament democràtica és una perversió del terme”, afirma. El referèndum, al revés que unes eleccions, no ofereix possibilitat de correcció ni de marxa enrere. La decisió –continua– acostuma a prendre’s amb una absoluta ignorància sobre les seves conseqüències ulteriors i, en general, per majories molt exigües. I conclou: “Un país no hauria d’adoptar canvis fonamentals i irreversibles basats en una minúscula majoria que preval només durant un breu període d’emoció”.
El referèndum del Brexit del 2016, la
convocatòria mateixa del qual va ser absolutament espúria –David Cameron ho va ordir tot només per mirar d’apaivagar l’oposició interna en els tories i reforçar el seu poder sobre el partit–, reuneix probablement tots els defectes imaginables. No només no hi va haver espai per a un debat racional sobre la conveniència o no de sortir de la Unió Europea, sinó que la campanya va ser una obscena desfilada de mentides. Ningú no sabia què significava de debò el Brexit –trencar totalment amb la UE? mantenir-se en la unió duanera? seguir en l’Espai Econòmic Europeu com Noruega?– perquè ningú no ho va explicar i, com s’ha vist, ningú no tenia en realitat cap pla per a l’endemà. En lloc d’això, es va apel·lar a les emocions dels votants inundant-los d’intoxicacions i informacions falses: a través de la propaganda política convencional –amb els Johnson i els Farage en el paper de principals farsants– i de les xarxes socials –pastura de les trames russes i les tropes de l’ultradretà Steve Bannon i Cambridge Analytica–.
Finalment, el triomf del leave sobre el remain va ser clar però manifestament precari: 51,9% davant el 48,1%. La qual cosa implica que, comptant l’abstenció, resulta que els favorables al Brexit van representar en realitat només un 37% dels electors. Una majoria legal, incontestable amb les regles a la mà, però clarament insuficient. I movedissa... Els sondejos donen avui la majoria als partidaris de continuar a la UE si se celebrés una segona consulta.
“El problema de la legitimitat s’agreuja en un referèndum sobre la sobirania perquè les conseqüències dels dos resultats no són simètrics”, remarca per la seva banda l’exfinancer britànic Nat Le Roux, cofundador de The Constitution Society. El leave, en efecte, és irreversible, mentre que el remain hauria permès noves consultes en el futur (i si no, que els ho preguntin als del Quebec). “Per això –opina–, molts constitucionalistes creuen que referèndums d’aquest tipus haurien de requerir una supermajoria –un 60% dels vots emesos és el llindar més comunament suggerit– per trencar l’statu quo”.
No és l’únic que proposa aquesta condició. En la seva exposició, Kenneth Rogoff també plantejava la necessitat d’exigir en els referèndums majories més qualificades (igual com es requereix en nombrosos parlaments per canviar la constitució del país i altres decisions fonamentals) i proposava aquest mateix llindar del 60%.
Des de l’altre costat del Canal de la Mànega, el politòleg Gérad Grünberg, l’historiador Elie Cohen i el filòsof Bernard Manin, reunits per l’agència intel·lectual francesa Telos, donen suport al plantejament que quan “es tracta de qüestions decisives per al futur del país, hauria d’introduir-se el principi de majories qualificades, de dos terços o tres cinquenes parts, de manera que l’elecció aparegui el més legítima i incontestable possible”. Perquè, altrament, pot obrir-se una greu fractura en la societat: és el que ja ha passat al Regne Unit. “És més perillós oposar el poble a si mateix que als seus representants els uns contra els altres”, alerten.
Els tres autors consideren el referèndum un “instrument defectuós” per diverses raons: perquè davant problemes enormement complexos, proposa dues alternatives simples i “maniquees” que s’han de resoldre per “enfrontament”; a diferència dels debats als parlaments, la deliberació pública no serveix per modificar la proposta original; de la mateixa manera, a diferència de les eleccions convencionals, el resultat és en aquest cas difícilment reversible, no es pot canviar com de majoria, cada quatre anys, ni corregir el tret (els derrotats, per tant, encaixen molt pitjor la derrota); i els votants moltes vegades no responen a la pregunta formulada, sinó que voten per altres motius (a favor o en contra del Govern de torn, la majoria de vegades)
Professor de Dret Constitucional a la Sorbona, Dominique Rousseau –de cognom evocador– és igualment contrari a la consulta directa, tal com va deixar en evidència en una conferència a Tolosa de Llenguadoc el 2017. Partidari de la democràcia representativa –els representants responen dels seus actes i les seves decisions, el poble no, argumenta–, dubta que “el sufragi universal sigui l’únic pilar de la democràcia”, defensa que “la representació és un element necessari de la qualitat democràtica d’una societat”, i conclou: “El referèndum és un instrument del populisme, no un instrument de la democràcia”.
No hi ha millor reivindicació de la democràcia que trencar la unanimitat.
Politòlegs i experts posen en dubte la qualitat democràtica del referèndum com a instrument polític