Sense urnes a Catalunya, ni ganes
JxCat i ERC assumeixen la paràlisi del Govern però no hi ha incentius per anar a eleccions La històrica competència independentista condiciona el paper a Madrid després del 28-A Sectors exconvergents aspiren al retorn polític d’Artur Mas, inhabilitat fi
“No tenim por de les urnes..., però les eleccions catalanes com més lluny millor”. Aquesta ve a ser la consigna generalitzada dins del Govern però també ho és la confessió privada que la legislatura “no dona més de si”. La divisió entre els socis a la taula del Consell Executiu augmenta a mesura que avança la campanya cap al 28-A i les eleccions municipals; no hi ha full de ruta conjunt, tampoc per afrontar la sentència del judici de l’1-O, i, sense pressupostos, les conselleries es limiten a la gestió ordinària sense poder desenvolupar plans a mitjà i encara menys a llarg termini.
La moció aprovada dijous al Parlament per un sol vot en què es reclama al president Quim Torra que se sotmeti a una qüestió de confiança o convoqui eleccions abans de fer un any no altera el Govern –la resolució no és vinculant–, però sí que ha posat en evidència la seva debilitat. No hi ha majoria absoluta independentista i ni tan sols l’executiu independentista no té garantides una majoria simple.
I encara que un minut després de la derrota es va posar en marxa l’argumentari sobre la “votació legítima” –que inclou els vots de Carles Puigdemont i els diputats presos de JxCat, que no van designar substituts com sí que van fer Junqueras i Romeva–, la clau era en els escons de la CUP. També això divideix els socis del Govern. “La majoria parlamentària és un tresor que ERC no volia perdre”, afirmen fonts republicanes. “Es dona més importància al simbolisme que al que es vota al Parlament i la CUP és qui infringeix la derrota”, asseguren a ERC.
Al Govern se circumscriu la votació a “un moment de tensió política”, simples “turbulències electorals”, on també la CUP és competidora, tot i que el 28-A només es presenti una de les seves famílies amb Front Republicà. No obstant això, fonts de l’Executiu dirigeixen la indignació cap als comuns, amb qui no van aconseguir pactar els pressupostos, prorrogats des del 2017.
El Govern assumeix que “al Parlament no es pot fer res”. Dimecres hi torna a haver un ple en què “a ningú no li interessa pactar res amb ningú” abans de les eleccions. Després “la cosa canviarà, assenyalen fonts del Govern. S’augura fins i tot la normalització de relacions amb el PSC si Pedro Sánchez necessita els vots de l’independentisme per a la seva investidura, i amb els comuns si ERC s’imposa en la cursa per l’alcaldia de Barcelona.
Es reconeixen les “debilitats” del Govern, però l’acompanyen de desqualificacions a l’estratègia de desgast de l’oposició sense oferir alternatives. “La legislatura encara no és morta”, asseguren des de la cúpula d’ERC i al Palau de la Generalitat no preveuen la convocatòria electoral ni tan sols com a resposta a la sentència de l’1-O. Tanmateix, són molts els condicionants sobre aquesta voluntat de Torra.
El primer és la relació tramposa del president amb el Parlament. Torra es va escudar en una resolució parlamentària per eludir en primera instància donar compliment a l’ordre de la Junta Electoral de retirar els llaços grocs dels edificis de la Generalitat i pretén portar a la Cambra la resposta a la sentència de l’1-O. “Doncs el Parlament ja ha dit que convoqui eleccions”, admet amb trista vehemència un alt càrrec. Dijous, el president va considerar que “la majoria republicana del 21-D” continuava vigent, tot i que el marcador del Parlament assenyalés 62 vots de l’oposició, 61 de JxCat i ERC, i 4 diputats de la CUP que no van prémer el botó. Malgrat la gravetat del moment, Torra es va asseure tot sol al banc del Govern, tot i que hi havia diversos consellers a la Cambra pendents de la sessió.
Hi ha dificultats però ningú a l’Executiu català no troba, “de moment”, incentius per anar a les urnes i els càlculs es concentren en les cites immediates. A JxCat, no preveuen uns comicis catalans “com a mínim fins després” de la sentència de l’1-O o fins als primers mesos del 2020. A ERC, afirmen que no hi ha interès en un avançament però a ningú no se li escapa que, després de la sentència, sense pressupostos i si els resultats del 28-A i les municipals els somriuen, els republicans podrien provocar una crisi al Govern.
Qui serien els candidats? A ERC la batalla soterrada es lliura entre Roger Torrent i Pere Aragonès. El president del Parlament, que veu com l’activitat a la Cambra passa a un segon pla, té en cartera iniciatives institucionals durant els pròxims mesos que el situarien en el pla de dirigent capaç de vehicular grans consensos. Mentrestant, el vicepresident es consolida com a veu autoritzada del partit i interlocutor de referència a Madrid a la recerca d’un diàleg sobre el conflicte català.
A l’espai postconvergent, la reflexió és mes complexa. Els estrategs de campanya s’han acostumat a viure aliens a les enquestes. Veuen els republicans víctimes de la “síndrome 21-D”, quan els sondejos els situaven com a vencedors d’unes eleccions que va guanyar Ciutadans i en què Puigdemont els va avançar per un parell de diputats. A la sala de màquines de JxCat assumeixen el desgast de la seva proposta, però, donen per fet, Puigdemont pot imposar-se a Junqueras en les europees. “Ja es veurà”.
Després ve la processó interna. Les ferides sofertes al PDECat per l’elaboració de les llistes no es curen. Demà tornaran a supurar en la presentació del llibre de Carles Campuzano, amb Marta Pascal i Lluís Recoder, i es debat obertament en sectors politicoempresarials exconvergents sobre el retorn a la primera línia d’Artur Mas. L’expresident treballa en la campanya de JxCat i desmenteix les informacions que li atribueixen la posada en marxa d’un nou moviment polític.
Tanmateix, alguns dels seus antics consellers donen voltes a la qüestió: d’alternativa viable a poc recomanable. Mas està inhabilitat pel 9-N fins al febrer del 2020, però el que més pesa són els escenaris incerts i l’absència de control sobre els temps per a una operació política d’aquest abast. Eleccions generals, municipals, sentència, execució penal de la sentència.., sense oblidar les investigacions vives del Tribunal de Comptes també sobre el Govern Mas.
La figura de Mas emergeix en aquests sectors com “l’últim mohicà” d’un estil polític que ara ERC pretén fer seu. Tant republicans com JxCat hauran d’afrontar decisions després del 28-A si els seus vots són necessaris per a la investidura. Tot i que les línies vermelles venen i van, els moviments interns augmenten i en algunes reunions, també a Soto del Real, es planteja obertament la necessitat de garantir la investidura de Sánchez per consolidar un escenari de distensió. Però el problema de l’independentisme és la “competició”, admeten, que no deixa pensar a mitjà termini i paralitza a curt termini. “Ja ens va passar amb els pressupostos generals de l’Estat”. I d’aquell no al 28-A.