Campanyes encavalcades
El debat que va organitzar ‘La Vanguardia’ revela les estratègies dels partits per al cicle electoral que s’acosta. Uns candidats estan pensant en les generals, però d’altres ja tenen la vista fixada en les catalanes
El debat que aquesta setmana ha organitzat La Vanguardia ha estat el primer d’un cicle electoral molt intens que comença amb les generals del dia 28, continua amb les municipals i europees del 26 de maig i culmina amb les catalanes, encara per determinar en el calendari, però que se situen entre aquesta tardor i el març de l’any que ve. Els participants en el debat són figures fonamentals de les respectives forces polítiques, per la qual cosa van proporcionar bones pistes del que seran totes aquestes campanyes electorals, que ja s’encavalquen les unes amb les altres.
Per fer una lectura adequada del debat, més enllà de les frases vistoses o de qui guanya en oratòria, cal fixar-se en la disputa interna de cada candidat amb el seu rival més directe, el fronterer amb el seu espai electoral. Així, el constitucionalisme que ja podem qualificar de dur o inflexible, representat pel PP i Ciutadans, va mostrar com competeix entre si. Inés
Arrimadas va recórrer a la fórmula que sempre li ha estat rendible, que consisteix a atacar Carles Puigdemont i Quim Torra,
en aquest cas a través de Laura Borràs, la candidata de Junts per Catalunya. I va ficar al mateix sac el PP i el PSOE, com els partits que no s’han atrevit mai a fer passar l’independentisme per l’adreçador. Però per primera vegada, Arrimadas té al davant una contrincant que es bat amb la mateixa “gallardia”, per fer servir un terme que va utilitzar la mateixa Cayetana Álvarez de Toledo. La de Ciutadans ja no és l’única veu que s’alça amb fermesa i desafiadorament contra l’independentisme. La candidata del PP ho fa fins i tot de manera més implacable. Però Álvarez de Toledo no es va quedar en la desqualificació dels independentistes, sinó que va insistir a vincular-los una vegada i una altra a Pedro Sánchez i al PSC. El seu interès per la política catalana és merament instrumental. La seva funció és pescar en un calador reduït, però essencial per a Pablo Casado. Veurem si el seu estil despectiu i vorejant l’arrogància li dona bons resultats o si l’antiindependentisme català continua fidel a Arrimadas ara que abandona el Parlament. Per cert, si hi hagués eleccions catalanes aviat, veuríem novament Arrimadas en campanya. Un abús de la seva imatge, ja utilitzada amb profusió en les andaluses.
Al centre del tauler es van situar el PSC i els comuns. Aquests últims, vencedors en les generals de fa menys de tres anys. El seu candidat, Jaume Asens, va estar gairebé desaparegut en el debat. Les posicions intermèdies, quan es tensa la goma emocional des dels extrems, queden reduïdes a la mínima expressió. Els socialistes, en canvi, gaudeixen de la prima que atorga l’Executiu. Meritxell Batet no va arriscar gens ni mica. El PSC va a la recerca del vot dels que anhelen un bri d’entesa, encara que sigui superficial, cansats del procés.
Finalment, la descarnada lluita en l’independentisme va semblar que no existia en el debat. Borràs i el candidat d’ERC,
Gabriel Rufián, gairebé es van ignorar. La primera va replicar a totes les provocacions d’Arrimadas, la qual cosa sens dubte va acontentar la seva parròquia, però no va anar a buscar més suports. La sorpresa va ser Rufián, que va deixar les seves insolències per al PP i va abraçar la prudència més que mai. Acostumat a provocar urticària, Rufián es devia sentir engabiat en una sobtada moderació que casava poc amb el personatge forjat durant aquests anys. Escoltant-lo sembla fàcil deduir que Sánchez no tindrà problemes per ser president si depèn d’ERC. Però en aquest partit les certeses només es poden narrar a posteriori. La seva campanya, de tota manera, busca amb desimboltura el vot convergent i frenar tot transvasament cap als socialistes per l’efecte del vot útil d’unes eleccions generals.
Per als republicans, el resultat d’aquestes eleccions és fonamental. Necessiten plasmar les elevades expectatives que arrosseguen des de fa temps. Però a més, són la rampa d’impuls per a les municipals i europees, molt més importants per als independentistes. ERC aspira a l’alcaldia de Barcelona i, alhora, Oriol
Junqueras rivalitza cos a cos amb Puigdemont. Aquesta serà la batalla. El resultat de les eleccions d’abril i maig serà determinant per decidir si s’avancen o no les catalanes. El que compta és el poder de la Generalitat. Torra, que és qui ostenta la potestat de convocar-les, cada vegada té menys presses, igual que a Waterloo. Però si els republicans estan de sort, intentaran forçar-les. Per a l’independentisme, estem en preescalfament electoral.
El resultat electoral d’abril i maig, sobretot a ERC, serà determinant per veure si s’avancen les catalanes