L’Executiu es decideix a Barcelona
El debat electoral organitzat per La Vanguardia aquesta setmana ha evidenciat, una vegada més, que no és exagerat dir que el futur Govern d’Espanya es decideix a Barcelona. No només pel gran nombre d’escons en disputa, sinó per la centralitat del problema en la campanya i, també, per l’innegable atractiu polític dels caps de llista d’aquesta circumscripció. La batalla de Barcelona defineix i determina.
Tot i que el debat estava estructurat en tres blocs temàtics (Catalunya-Espanya, política econòmica i social, i lluita contra les desigualtats), la qüestió catalana va ser la que va gravitar el debat. De fet, el primer bloc tenia una durada prevista de 35 minuts i va acabar ocupant més d’una hora, sobrevolant sobre la resta de les qüestions. Va ser una tarda de trinxeres. El retret permanent va substituir l’argument. Ningú no volia perdre (el seu vot) i ningú no va voler guanyar (el vot indecís o possible).
El debat tenia interès gairebé més pels seus protagonistes que per les seves propostes. Cayetana Álvarez de Toledo va superar amb nota la seva estrena i va ser la protagonista del debat, va arraconar en algunes ocasions Inés Arrimadas i va carregar amb duresa i ironia contra els independentistes. El seu estil fred i la seva contundència metàl·lica va contrastar amb la passió vehement i punxant de la líder de l’oposició al Parlament i la racionalitat moderadament radical de Meritxell Batet.
Laura Borràs va decidir parlar exclusivament en català i aquesta va ser, potser, la seva principal distinció, tot i que la polèmica sobre les desqualificacions personals amb Arrimadas va ser un punt àlgid de la cita. Jaume Asens es va mostrar nerviós, ambigu i descol·locat a pesar —paradoxalment— de proposar una “llei de claredat” per resoldre el conflicte. Aquí va acabar la claredat. La posició central que va tenir a l’escenari no es va transformar en centralitat política ni discursiva. I Gabriel Rufián, tot i que va ser fidel al seu estil sense lubricació, va demostrar que se sap contenir, no generar més rebutjos addicionals i defensar el liderat que les enquestes li atorguen. La fredor dins del bloc d’independentistes és glacial.
Diuen els manuals de comunicació política que en un debat electoral el més important és no perdre’l, encara que no el guanyis. Batet va ser el paradigma de l’estratègia socialista: amb enquestes favorables, més val no cometre errors, defensar ordenadament les posicions i replicar amb moderació i serenitat. Una vegada més, les formes són fons en política, i la ministra va administrar amb solvència, tot i que sense punch.
El debat no va defraudar, però les estratègies dels partits es van imposar a les necessitats dels electors. L’obsessió coachejada dels candidats per defensar els seus perímetres i atacar els vots frontera (aquells que poden compartir amb altres forces polítiques) els va allunyar dels arguments per convèncer indecisos i, especialment, va evidenciar que per resoldre el problema caldrà alguna cosa més que fèrries posicions de sortida. Tots són a la seva trinxera, però Catalunya necessita que surtin a camp obert.
El debat va mostrar, també, que les forces polítiques no volen negociar de debò. Mentre duri l’etapa d’acumulació de forces i possibles fractures o fissures als blocs i espais electorals, els partits es llançaran a debilitar els adversaris amb qui en algun moment hauran de negociar o pactar. Tots busquen arribar a la taula en millors posicions, encara que sigui sense solucions. Això va per llarg. Mentre la guerra sigui útil, no espereu la pau.
El debat va mostrar que tots volen arribar a un futur diàleg en millors posicions, encara que sigui sense solucions