Un Govern paralitzat
QUIM Torra complirà aviat un any al capdavant del Govern de la Generalitat, al qual va arribar per decisió de Carles Puigdemont i tancant els mesos d’impasse viscuts després de les eleccions autonòmiques del 21 de desembredel2017,quevanposarfial’aplicaciódel’article155.A l’Executiu català li ha costat de sobreposar-se a un context excepcional, molt marcat pel judici dels dirigents independentistes al Tribunal Suprem. D’altra banda, la presidència breu de Pedro Sánchez al govern espanyol va suposar un canvi de clima institucional entre Barcelona i Madrid però no va ser aprofitada per Torra per avançar en res concret.
El Govern, a la pràctica, està desaparegut, la qual cosa no deixa de ser paradoxal en uns polítics que aspiren a la independència. Sense impuls i sense un relat que transcendeixi la protesta, el Gabinet bipartit de Junts per Catalunya i ERC apareix com una estructura paralitzada, que gestiona el dia a dia sense un calendari i sense poder aprovar els pressupostos, la qual cosa bloqueja qualsevol projecte a llarg termini. L’oposició al Parlament va aprovar dijous una moció que censura l’acció governamental i insta Torra a sotmetre’s a una qüestió de confiança o a convocar eleccions. Aquesta targeta vermella posa en evidència la precarietat de l’Executiu independentista, del qual s’han desmarcat els diputats de la CUP. La majoria parlamentària sobre la qual s’assenta el Govern és avui més feble i incerta que fa un any.
La present legislatura catalana es consumeix en la gesticulació i el xoc retòric mentre són constants les diferències estratègiques entre l’espai de Puigdemont i ERC, amplificades per la campanya electoral. La prolongada provisionalitat del Govern és un anar fent sense direcció
política, sota una presidència vicarial que autolimita el seu paper com a interlocutor amb la societat. Torra, bon coneixedor de la història, hauria de sortir del marc resistencial per proposar un discurs institucional en positiu, dirigitalconjuntdelscatalans,quesubratllielquefunciona bé malgrat les dificultats, i que posi èmfasi en tot el que uneix més que en els aspectes que separen. Polèmiques com la dels llaços grocs als edificis oficials malgasten temps i energies, alhora que esquiven i tapen problemes apressants que reclamen l’atenció dels màxims responsables autonòmics.
L’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió ens diu que la valoració popular del Govern és de 4,57 sobre 10 i que ocupa el vuitè lloc en el rànquing de confiança dels catalans, una dada molt eloqüent que convida a reflexionar. La Generalitat té a les seves mans la gestió de totes les polítiques que afecten més directament les persones, no ho hem d’oblidar. Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla i Artur Mas, cadascun amb la seva visió i el seu estil, van ser presidents molt conscients del sentit institucional i de la voluntat de proximitat del Govern, extrem que exigeix atenció constant a tots els sectors i capacitat d’interlocució. Catalunya viu canvis econòmics, socials i tecnològics de gran calat, com totes les societats europees, i això implica que els governants evitin confondre el que és immediat amb el que és important.
La primera responsabilitat de qualsevol governant és governar, altrament es trenca el contracte bàsic amb laciutadania.Igovernarésalgunacosamésquemantenir oberta l’administració. Ningú no sembla voler eleccions al Parlament però, si no hi ha un canvi d’actitud del Govern, anar a les urnes serà l’única manera de descongelar el paisatge.