El trist aniversari de l’OTAN
L’ Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) ha complert aquesta setmana a Washington–laciutatonvanéixer–setantaanys. I ho ha fet sense grans fastos ni celebracions. Ni tan sols hi han estat presents els caps d’Estat i de Govern dels vint-i-nou estats membres. S’ha limitat a una reunió de ministres d’Afers Exteriors. Qualsevol organisme internacionalquearribésalssetantaanysd’existènciahauriadetenir motius per celebrar-ho. Per què l’OTAN no?
L’organització atlàntica passa per hores baixes. Les diferències entre els socis són evidents i en aquesta disputa els Estats Units tenen un paper principal. Des que va arribar a la Casa Blanca, Donald Trump no va ocultar el seu malestar pel repartiment de la càrrega econòmica a l’Aliança Atlàntica, exigint que els països membres augmentessin la seva contribució en defensa. Fa cinc anys, els Vint-i-nou es van comprometre a situar el 2024 en el 2% del PIB la inversió en despesa militar, però fins ara només set països ho han acomplert. En la cimera de juliol del 2018 Trump va arremetre per aquest motiu contra Alemanya, de qui va dir que era ostatge de Rússia pels seus acords en matèria energètica i la seva escassa contribució, i aquesta setmana s’ha repetit l’acusació.
Els Estats Units de Trump, partidari de l’aïllacionisme, ja no volen ser els gendarmes del món i això obliga la resta d’aliats a redefinir els seus objectius i tasques. Històricament l’OTAN ha estat una organització en la qual els EUA han exercit de germà gran i imposaven ordre i lideratge. Trump ha canviat aquesta dinàmica, ha deteriorat les relacions amb els seus aliats europeus i Washington ja no vol l’OTAN. I aquesta fractura, malgrat les declaracions diplomàtiques, pesa com una llosa sobre el futur de l’Aliança, una organització que, tot i això, no té alternativa per als europeus davant la seva incapacitat per garantir la seva pròpia defensa sols, sense els Estats Units.
I això en un moment en què la Xina aspira a convertir-se en líder mundial –la gran obsessió de Trump, que exigeix que aquesta sigui la prioritat de l’OTAN– i Rússia ha tornat a emergir militarment com a superpotència nuclear i amb l’annexió de Crimea a Ucraïna per mostrar les seves ambicions territorials. En aquest context l’anunci dels EUA de la seva pròxima retirada del tractat INF sobre míssils d’abast mitjà torna a convertir Europa en l’escenari d’una potencial disputa militar entre Washington i Moscou.
El deslluït aniversari de l’OTAN ha servit per visualitzar les diferències entre aliats i fixar els grans reptes: l’amenaça russa, l’auge de la Xina, el futur de la missió a l’Afganistan, però abans haurà d’ordenar la seva pròpia casa. Esperem que la cimera de caps d’Estat i de Govern de l’Aliança el desembre a Londres serveixi per això.