La carcúndia
He expressat, sovint, el meu profund respecte per la creença religiosa. Conec tanta gent amb una vida d’entrega i servei al proïsme que es deu a la seva transcendència espiritual que només puc sentir admiració i agraïment. No entenc la idea de la fe i no soc capaç de posar un bàlsam diví a les ferides dels meus dubtes, però la fe d’altres m’acompanya i, fins i tot, em calma, i no em molesta mai. Fa molt que em vaig convèncer que la raó i la fe no havien de ser enemics irreconciliables, sinó estrets companys de viatge, ambdós còmplices en el trajecte de la vida, intentant resoldre els misteris de l’existència.
Però si l’espiritualitat em commou, els déus de la llum m’il·luminen i les persones que fan el bé en nom seu em semblen éssers heroics, autèntics servidors de la humanitat, el contrari em repugna i m’indigna. Em refereixo als qui utilitzen l’alçada dels déus per a la fondària política, els que abusen de la fe per retallar drets, els que instal·len les seves natges al cel per ficar les seves potes a la terra. No hi ha res més intens i bell que la fe que serveix, que ajuda, que millora al món. Però no hi ha res més pervers que l’ús de la fe per prohibir, estigmatitzar, embrutir
D’on treu tota aquesta carcúndia amb porpra la idea que Déu vol ‘guarir’ els homosexuals?
el batec del món. Quan això passa, no estem davant d’homes de fe, sinó davant de censors; no són religiosos, són ideòlegs; no són servidors, són inquisidors. I aleshores és quan el déu de la llum es torna opac, trist, brut.
Penso en això mentre escolto les paraules del bisbe de Valladolid, Luis Argüello, parlant en nom de la Conferència Episcopal Espanyola. Acaba de donar “suport i afecte” al bisbe d’Alcalá, Juan Antonio Reig, el memorable monsenyor que dona cursos de curació espiritual per deixar de ser homosexual i ha assegurat que les crítiques al curs es deuen a un “exercici de manipulació de la veritat i desinformació intencionada”. Es tractaria només d’“acompanyar i ajudar” a les persones “si creuen que tenen un cos d’home o dona i una orientació que, en principi, no els sembla d’acord a aquell cos i ho viuen amb preocupació i malestar”. És a dir, i desmuntant l’enorme eufemisme utilitzat pel bisbe per disfressar la cosa, la intenció queda clara: curar el gai per salvar-lo de si mateix. I tot, amb la creu pel mig.
Per descomptat, no em sorprèn l’esmentada actitud, perquè l’homofòbia ve de lluny i acumula un llarg historial de persecució i estigmatització, amb les pertinents ideologies cavernícoles que l’emparen. Però m’indigna que es disfressi amb la sotana i que s’utilitzi grollerament la transcendència espiritual per encoratjar campanyes ideològiques regressives. D’on treu tota aquesta carcúndia amb porpra la idea que Déu volgués guarir els homosexuals? Disfressen de fe i d’ajuda el que és simple estigma, perquè són els guardians d’una fe fosca que barreja la ideologia amb el prejudici. Quin trist Déu el que habita en les seves ànimes!