Desajust capital
Apujava la persiana, mirava si la fruita del dia abans encara es podia vendre o si s’havia fet malbé, agafava unes cartolines grogues i a dalt escrivia el nom del producte i a sota el preu amb un retolador negre. Obria el negoci esperant una clientela sempre escassa i cada vegada més envellida. Quan fa 15 anys ens vam instal·lar a un pis Porcioles a l’Esquerra de l’Eixample, ell ja hi era. Durant tot aquest temps la bata de botons verda s’anava quedant antiquada, com l’enrajolat dels anys setanta que mai va polir. I així fins fa poques setmanes. Ara a la paret del xamfrà només hi ha penjat un cartell d’un taronja llampant amb un número de telèfon per si algú s’interessés pel local. No sabíem com es deia el dependent que treballava sol ni tampoc vam adreçar-no mai pel seu nom als dependents de bata blanca d’una carnisseria que és a tocar i que van obrir no fas pas gaire. També han tancat. També de sobte. Se’ls va acabar el contracte de lloguer, expliquen altres comerciants del voltant, i el propietari els va dir que no el renovaria perquè volia vendre el local. No l’han comprat. Una altra persiana abaixada.
Potser no hi tingui res a veure, per aquest arrugament de la pell del barri només sé interpretar-lo com una manife tació més d’una de les palpitacions del temps: el d’una dinàmica de precarització de s classes mitjanes. Un altre exemple. Setmanes enrere una veïna del barri va picar a la porta de l’associació de veïns. Ja ho vaig explicar. Buscava certeses sobre el grup de menors immigrants sense tutela que han estat allotjats en uns barracons que van servir d’aules provisionals mentre es construïa el nou institut. No va anar a l’assoc ació perquè ella patís per la seva seguretat, perquè de fet no s’ha produït cap incident. La por que l’empenyia era econòmica: temença que la presència d’aquells nois prop de casa devalués el preu del seu pis. És una anècdota més que revela un desajust que encara ningú sap gestionar: la immediatesa quotidiana determina la nostra interpretació de la realitat, però les lògiques que estan transformant aquesta realitat depassen de molt l’àmbit local o nacional perquè les determina una globalització molt més econòmica que no pas democràtica.
L’Eixample –l’espai que millor caracteritza els barcelonins, com diu la urbanista Maria Sisternas– és una
bona proveta per analitzar l’extensió silenciosa d’aquest desajust. Ho penso després de llegir les pàgines que el sociòleg Richard Sennett dedica a Ildefons Cerdà a l’assaig Construir y habitar i l’article que el geògraf Oriol Nel·lo acaba de publicar a L’Avenç comparant les idees del colós Cerdà amb les de Friedrich Engels.
“En la generación de Cerdà –escriu Sennett–, los ingenieros se convirtieron en figures heroicas porque afrontaron los problemas de salud pública de modo más activo que los médicos”. El teixit urbà que va traçar l’enginyer català era una aposta progressista perquè Cerdà tenia plena consciència de la situació d’absoluta precarietat en la qual malvivia la nova classe obrera. “No hay que hacerse ilusiones –escrivia–, la humanidad que hoy más que nunca posee el sentimiento de su propia dignidad, no se prestará por mucho tiempo a vivir comprimida en esa especie de camisa de fuerza en que al presente se encuentra aprisionada”. Però si l’amic de Marx va creure que la ciutat només canviaria si la societat abans ho feia, l’enginyer Cerdà va concloure que l’urbanisme podia ser un instrument perquè la societat avancés. Enlloc de creure en la solució utòpica de la revolució, afirma Nel·lo, Cerdà va pensar com un reformista que a través de la planificació racional volia alliberar les energies de la societat en una capital industrial. Així es podria llimar el desajust que imposava el nou món de la fàbrica a la ciutat.
Actuar sobre Barcelona assumint que és una capital del món global ha estat l’aposta
Una globalització més econòmica que democràtica determina la transformació de la realitat de Barcelona
més ambiciosa del govern Colau. És un desafiament que s’ha plantejat des de posicions progressistes: implementant mesures de combat contra la desigualtat, per afavorir la transició ecològica o per temperar un model econòmic que d’una manera al·legal extreu beneficis de ciutats com la nostra sense creure que els degui cap retorn monetari. Però el projecte del canvi, que ha obtingut més reconeixement internacional que prestigi intern, intueixo que l’Eixample que es precaritza no l’ha acabat de fer seu. Per diversos motius. Perquè en temps de crisis de consensos, més que per les polítiques públiques, els governants queden imantats per les batalles culturals que polaritzen. I el procés ha acabat reconvertint-se en una batalla cultural trituradora. L’alcaldessa que va presentar-se amb el rostre de la fraternitat, atrapada pel marasme identitari, no ha pogut encarnar també el de la concòrdia. Però el problema de fons –el del desajust entre realitat local i dinàmica global que desorienta els ciutadans i desempodera les institucions– el seu Consistori sí que l’ha afrontat. I aquest problema, aquest sí, el que vivim tots els barcelonins, és el gran problema de la reforma de la democràcia.