El gest de donar
Quan algú dona una bufetada a una altra persona, ¿té l’esperança de rebre a canvi una altra bufetada o més aviat tem aquella possibilitat? ¿Està descontent o decebut algú que llança una puntada de peu i no en rep cap altra com a resposta?
Perfecte, acabem d’entendre el concepte de donar. Com diu el diccionari: “Cedir graciosament, gratuïtament, la possessió o la propietat d’una cosa a algú”. Si utilitzéssim amb més freqüència comparacions com aquesta de la bufetada, en la qual el que es dona no es vol recuperar de cap manera ni es desitja tampoc rebre’n cap resposta, comprendríem fins a quin punt no es dona res quan s’espera a canvi alguna cosa: agraïment o qualsevol tipus de pagament, sigui o no material. Quan es busca que ens felicitin, que ens compensin,
que hi hagi testimonis que després ho expliquin, que algú tingui amb nosaltres un deute.
Imaginem per exemple que li donem alguna cosa a algú: objectes, temps, consells, aixopluc. I que aquest algú ens dona les gràcies i se’n va. Imaginem que al cap del temps li demanem alguna cosa a aquest mateix algú, que aquella persona ens la nega i que aleshores ens enfadem i li recordem –o no, només ho pensem, però és el mateix– com vam ser nosaltres de generosos quan ella va necessitar allò que li vam proporcionar. Fem una mena de queixa o de reclamació. Exigim una conducta determinada. Ens sentim amb el dret de fer-ho.
Generosos? En la generositat no hi ha càlcul, no és una inversió: hi ha desinterès i despreniment. Donar és quedar-se per sempre més sense alguna cosa. Donar és renunciar a aquesta cosa, no pas substituir-la. Si el que es proposa és la substitució, del que estem parlant és d’intercanvi. (Un altre tema ben diferent és la paritat en els intercanvis, però ja sabem que justament d’aquí prové gran part de la injustícia en la distribució de la riquesa que el nostre sistema s’encarrega de fomentar i de sostenir tant sí com no).
Donar té a veure amb deixar anar. Amb crear espai allà on no n’hi havia –no un forat, com temen els qui s’identifiquen amb els seus objectes, el seu grup, fins i tot el seu cos–. Amb desposseir-se de forma voluntària per comprovar que no som el que donem sinó, en tot cas, l’energia capaç de donar. I que, precisament per això, aquesta energia, quan dona, es multiplica. L’experiència ho demostra.