L’autoritat al poder
Mig segle de democràcia no ha aconseguit dissoldre el ‘caudillismo’ amagat a l’inconscient col·lectiu
El nostre amic sevillà s’ha posat de cop seriós, enmig d’una conversa molt sarcàstica sobre l’actualitat política, i ens deixa anar: “El que ens cal és algú fort, amb autoritat, que agafi les regnes del país amb força i posi ordre d’una vegada”. Un company li fa la pregunta que tots tenim al cap: “Llavors, penses votar Vox a les generals?”. “Jo no he dit això, no els penso votar, tinc dues filles i no m’agrada per on van. Però necessitem autoritat i ordre”. La seva reflexió ens ha deixat molt parats, sobretot perquè feia només uns minuts que ens havia explicat que, a Andalusia, molts van votar Vox sense saber massa qui votaven i que ara se’n penedeixen. Però, més enllà d’anàlisis electorals, les paraules sobre l’autoritat i l’ordre m’han acompanyat tota la setmana des que vaig tornar d’Andalusia. Els somnis d’un lideratge exercit des de la força no han desaparegut encara d’Espanya. Mig segle de democràcia no ha aconseguit dissoldre el caudillismo amagat a l’inconscient col·lectiu. És prefereix l’autoritat per davant de la responsabilitat, la credibilitat o el pactisme, característiques més
útils en democràcia que la força? És prefereix l’ordre i el silenci a la cacofonia de veus i dissidències pròpies una societat plural?
Potser el resultat de les pròximes eleccions generals ajudarà a donar resposta a aquestes preguntes sobre com volen els espanyols que siguin els seus líders. De moment el que ha quedat clar és que un dels escàndols més importants de perversió de la democràcia que ha viscut del país des dels GAL està passant pràcticament desapercebut a la precampanya. Em refereixo a la difusió interessada que el comissari Villarejo està fent de tots els encàrrecs empresarials, polítics, administratius i mediàtics que va rebre per trobar dreceres, avantatges i vies il·legals als que no volen sotmetre’s a la llei per aconseguir els seus objectius. És el cas, aparentment, del Ministeri de l’Interior quan el dirigia Fernández Díaz sota la presidència de Mariano Rajoy. Per un patriotisme basat en exclusiva en erradicar els “enemics d’Espanya” com fos, mentint, manipulant o extorquint, es va encarregar a un seguit de comandaments policials que se saltessin la llei en nom d’un bé superior. L’intent de desprestigiar Podem per aturar el seu creixement electoral se suma a l’anomenada operació Catalunya per fer el mateix amb els líders de l’independentisme. La metodologia és calcada: inventar-se informes i difondre’ls a través de periodistes i mitjans afins o directament comprats. És l’“a por ellos” negre sobre blanc: no es va contra persones que han comès algun delicte. Es va contra ideologies o propostes polítiques. Això té un nom lleig i es diu dictadura: així s’han comportat les policies autocràtiques, es diguessin Stasi, DINA o Gestapo.
Potser aquests patriotes de bandera gegant i cop al pit han aconseguit momentàniament el seu objectiu. Però no han salvat Espanya, sinó la pitjor versió del país, la dels morts assassinats a les cunetes, els exiliats i els represaliats. No han mort l’adversari, han matat la democràcia, potinejant les seves institucions i corrompent la seva ànima. És aquesta l’autoritat i l’ordre que alguns enyoren?