La vida és un producte

Cada vegada que un mallorquí torna a casa, està obligat a veure com els altres se la rifen

El primer que veus en aterrar a Palma és un cartell que diu: “Change your life! With a home in Mallorca”. Pertany a una coneguda immobiliària alemanya. Una altra promotora s’anunciava també a l’aeroport i en anglès, amb una traducció maldestra i cos de lletra més petit: “¿Tienes una vivienda para vender? Conocemos muchos escandinavos con frío”. El fet que les lletres enormes i cridaneres estiguessin en una llengua estrangera demostra que, a l’illa, els que tenen un habitatge per vendre són estrangers. Els que poden comprar-lo, també. És a dir: cada vegada que un mallorquí torna a casa, està obligat a veure com els altres se la rifen.

A Barcelona hi havia una versió més subtil que, d’alguna manera, incloïa els locals a la transacció. Apuntava que, segons el Financial Times, Catalunya és la millor zona del sud d’Europa per invertir. En qualsevol cas, tornava a tractar el lloc, el territori, com un producte. No és nou. Des de fa segles, uns s’apropien i monetitzen l’espai dels altres. La diferència és que, ara, la conquesta actual transmet el missatge que la mateixa conquesta ens beneficia a tots. I compram aquest

missatge com si fos una ganga, sense qüestionar-lo. El turisme és, de fet, una forma d’explotació; el turista és el nou pagès, que matina per agafar el Bus Turístic, fa cua a la Pedrera i la Sagrada Família, menja allà on li digui la guia, i acaba exhaust a l’hotel. Planta els diners que després, se suposa, collim nosaltres. Terra fèrtil, la del sol i platja.

El problema és que, perquè sigui sostenible, qualsevol negoci necessita uns límits. Si no, a la llarga, els recursos s’esgoten. Pel que fa a la indústria turística, preval la idea que, com més, millor; i no admet crítica ni discussió. Per primer cop, el port de Palma superarà les sis-centes escales en creuers. El de Barcelona és el més important d’Europa amb vuit-cents trenta-vuit. Deixant de banda la contaminació que això provoca, i que les botigues de roba que hi ha a la ruta exprés creuerística són les que més facturen, quan veus imatges de Venècia recordes la plaga de llagostes a què es referia fa poc la regidora Gala Pin. També penses en els pollastres amuntegats de les granges on les ànsies de sobreproducció donen lloc a una producció massiva de mala qualitat (especialment per als pollastres; qui voldria ser un pollastre de granja?).

Diran que tothom té dret de fer amb les seves vacances el que li vengui de gust. Però encara que sigui low cost , el turisme sempre és un privilegi. El que és un dret és tenir un habitatge digne i que els veïns siguin tractats també amb dignitat, i no com a uns aborígens exòtics i decoratius als quals poder expulsar quan sobrin. El més trist d’això és que a ningú no li importa que, si tots decideixen canviar de vida comprant-se una casa a Mallorca, la vida que canvia en realitat és la dels mallorquins.