Collserola urbanitzada

Somio amb el Central Park de Nova York?; no exactament; aquí es tractaria de portar la ciutat a la natura

Qui té boca s’equivoca. I qui escriu als diaris arribarà un dia que haurà de justificar-se o, pitjor encara, explicar-se… Doncs bé, el dia ja m’ha arribat perquè, excusin l’autoreferència, que sens dubte dista de ser autobombo, dissabte de la setmana anterior em permetia, vel·leïtats de columnista, recomanar algunes decisions i plans d’acció que haurien de ser empresos amb prestesa a la Barcelona futura que les pròximes eleccions crearan o avortaran. Entre ells, figurava la següent proposta: “Fer realment accessible Collserola i, en el millor sentit del terme, urbanitzar aquell espai natural que, de nou, ha de ser un projecte metropolità” (“La bella dorment”, La Vanguardia, 30/III/2019). Doncs bé, malgrat que la meva intenció era meridianament clara al meu cap, més d’un lector, fins i tot algun de molt proper, em va dir que com se m’acudia plantejar urbanitzar Collserola, tòpic i sagrat pulmó verd de Barcelona i tòtem intocable que allà continua, més en estat d’abandonament i deixadesa que d’una altra cosa. Vaja, que m’havia ficat en un jardí quan només pretenia fer un tomb pel bosc. Assumeixo la meva part de culpa, esclar (mea culpa, mea màxima culpa), ja que quan no se t’entén sol ser perquè no t’has sabut expressar. Però malgrat el meu penediment, he de reconèixer que continuo entossudit. En bona mesura perquè jo parlava d’urbanitzar en el millor sentit del terme, amb la qual cosa em costa de comprendre per què es va a triar el pitjor sentit possible. I també, sens dubte, perquè no entenc que urbanitzar, és a dir, acostar a la ciutat i integrar en ella, sigui llegit com ganes de talar arbres i autoritzar construccions. Per això s’imposa l’aclariment, i allà que hi anem de cap.

Estic segur que hi haurà almenys un, si no dos o més, projectes i estudis en algun calaix d’alguna autoritat pública que es titulin alguna cosa així com Pla Integral per a la Conservació de Collserola –de fet, Collserola és gestionada per un consorci

en el qual hi ha diferents administracions (de la Generalitat a la Diputació de Barcelona passant per l’Àrea Metropolitana) i a més gaudeix de l’estatus de parc natural, amb la qual cosa se li suposa un alt grau de protecció i preservació–, però la realitat que jo conec i ocasionalment transito és que, malgrat alguna millora em temo que més cosmètica que cap altra cosa, Collserola continua sent un totum revolutum de vies de comunicació, nuclis de població petits o aïllats, restes o poc més d’explotacions agrícoles i fauna i flora locals i importades –ja ens entenem– amb els seus problemes de proliferació i plaga com, per exemple palmari, els senglars en aquesta última dècada. Afegim gestió de les aigües i algun abocament que allà continua i tindrem un parc urbà que no ho és, un bosc que està deixant de ser-ho i unes aules de natura que mostren només una primera aproximació a un ens, Collserola, on per haver-hi hi ha fins i tot un parc d’atraccions tan familiar i tradicional com el Tibidabo i una carretera, la Rabassada (o Arrabassada, com vostès vulguin), que sol encapçalar el rànquing de carreteres més perilloses i amb més accidents de Catalunya. Per a mi, urbanitzar Collserola significaria que hi poguessin conviure – ja ha sortit la paraula– transports públics i privats, excursionistes i ciclistes de tota mena i condició, de botànics aficionats i simples passejants, escolars urbanites i salamandres autòctones i esquives, apicultors i abelles i no mosquits tigre. I fins i tot m’agradaria i imagino veure algun lloc per al bany encarrilat i organitzat, així com itineraris amables per a tota mena de gent i edats. Somio amb el Central Park novaiorquès? No exactament. Entre altres coses, perquè a Nova York es va tractar de portar la natura, domada i reduïda, evidentment, a la ciutat, i aquí es tractaria de portar la ciutat a la natura. Per no dir allò que és obvi, que no pot ser el mateix un parc projectat al segle XIX a Nova York que un del segle XXI al costat de Barcelona.

No som plenament conscients del que significa l’àrea metropolitana de Barcelona, que inclou de Mataró a Vilafranca i també, Collserola pel mig, tot el Vallès, inclosos Sabadell i Terrassa. Aquesta metròpolis estesa ha, sí, de preservar Collserola, però a un ritme i amb unes intencions que ara no sé veure ni semblen estar posades en marxa (dit sigui al marge de, insisteixo, algunes mesures encomiables però clarament insuficients). Nous túnels per a altres ferrocarrils? Expropiacions? Gestió en comú amb altres parcs naturals, com el de la Serralada de Marina? Tinc més preguntes que respostes, però deixin que els asseguri que soc molt conscient del privilegi de viure no només a prop del mar o a una hora o hora i poc de zones d’alta muntanya i pistes d’esquí, sinó al costat de quelcom com Collserola. És aquí, al costat de la gran ciutat, i és un miracle que continuï existint i que tan a prop tinguem encara tant de bosc mediterrani, tantes possibilitats per desenvolupar aquesta nova i gran metròpolis que continua sumant, en la seva extensió completa, pràcticament tres quartes parts del producte interior brut de Catalunya. Així que hauríem d’estar cuidant aquest bosc i no només conreant el nostre hort...