“Vaig plorar molt quan Sílvia Pérez Cruz va cantar Piaf en directe”
Jordi Basté, periodista i director d’‘El món a RAC1’
Fem l’entrevista en un dels estudis de RAC1, un dels petits. No l’estem gravant però Jordi Basté (Barcelona, 1965) respon acostant-se al micròfon, com si estigués en antena. Sembla que aquesta és la seva posició natural. “Jo només sé fer ràdio”, ens diu. I confirmem que aquest periodista, amb fama de caòtic, insomne, competitiu, tastaolletes i fan de Torrente, viu per la seva professió. “Les meves dues filles ho entenen”.
A més de dirigir i presentar des de fa 12 anys el programa líder de la ràdio a Catalunya, El món a RAC1, Basté també escriu. Ho fa els diumenges al seu Dietari ,a La Vanguardia, i cada dia, i molt, al seu mòbil, on té de tot: notes, fotos, vídeos i converses que podrien fer posar vermella molta gent. De la barreja de tots els apunts, Basté n’ha fet el llibre Els meus cafès amb gent interessant: l’autobiografia del programa més escoltat de Catalunya,
editat per Libros de Vanguardia. Hi explica confidències, anècdotes i reflexions que més de 120 personatges “interessants” i d’allò més diversos, també tertulians, li han fet quan el llum vermell de l’estudi s’apaga. Un llibre que explica, com bé descriu Sergi Pàmies al pròleg, l’energia d’un temps i d’un país a través dels seus protagonistes.
Què n’ha fet, de la foto que es va fer amb Penélope Cruz?
Oh! La tinc al mòbil. Quan acabem l’entrevista, te la passo...
Sergi Pàmies diu que el seu mòbil hauria d’estar exposat al Museu d’Història de Catalunya per tot el que hi té guardat a dins. Visc enganxat a un mòbil. Soc un addicte!
S’ho ha fet mirar, això?
Sí. Em posaré a fer teràpia. Serà un experiment que faré al programa d’aquí poques setmanes.
En què consistirà?
Només t’avanço que portaré un metge del Clínic dedicat a l’extirpació d’addiccions.
Tota la seva obra radiofònica la va apuntant al mòbil?
Gairebé tota. També en una llibreta que tinc a casa. De fet, aquest llibre és fruit d’aquests apunts i del Dietari que publico els diumenges a La Vanguardia.
Vostè explica xafarderies, coses que passen amb el micro tancat, dins i fora de l’estudi. També hi fa reflexions, al llibre. Potser algú pensarà que està traint la seva confiança. O potser algú s’enfada. No ho crec! Bé, potser algú... En Rivera... No, no... Ai, l’Ana María Matute!
La Matute i el whisky a les 11 del matí. Als 90 anys tot hauria d’estar permès, oi? I tant! Passa que quan jo anava a explicar en antena que la gran Ana María Matute ens acabava de demanar un whisky, ella va començar a moure molt i molt les mans com dient-me no, no, no “perquè la meva família s’empiparà si ho sap”. T’ho pots creure? Als 90 anys, que la gent faci el que vulgui! Quan s’apaga el llum vermell hi ha coses que mai hauries de revelar, això és veritat. Però d’altres que sí que es poden explicar, i això és el que he intentat fer en aquest llibre.
El millor conversador: Sergi Pàmies.
He tingut la sort que, gràcies al programa de RAC1, s’ha creat un món al meu voltant amb molta gent interessant. En Sergi n’és un: l’has d’escoltar sempre perquè fins i tot
quan saps que no té raó te l’acabes creient.
Un bon tertulià és aquell que...
Que sap escoltar i que sap convèncer. És el que genera addicció sigui per bé o per mal. I que aporta coses que fan que et sorprenguis quan te les explica.
Un nom. Màrius Carol en seria un, per exemple. Fa 12 anys que ve al programa. Però n’hi hagut i n’hi ha molts.
Un mal tertulià és aquell que...
Que no calla quan li demanes que ho faci i que tampoc no deixa parlar els altres.
Què li sembla que El món sigui una plataforma per als tertulians per fer el salt a la política? Em molesta fins a cert punt perquè vol dir que hi ha noms, persones, que han mutat de tal manera que s’han convertit en personatges de llista i a mi això m’ha sorprès molt. Crec que no m’agrada.
“Jo només faig ràdio”, escriu. Però hi ha gent que assegura que vostè fa política. Intento no fer-ne... En parlo, de política! El que passa és que en aquestes èpoques últimes, sobretot, cada vegada que obres la boca, parlis del que parlis, fas política.
I què me’n diu, de ser equidistant?
Jo no soc equidistant en res. Ser-ho és tant com dir: pensa en blanc. Una altra cosa és si ara la no-opinió interessa, i crec que no. La gent vol opinió perquè la informació la té sempre que vol i en cada moment.
Ser amic del periodista és un hàndicap per a l’entrevistat. Tot i així, vostè sí que ha entrevistat Gerard Piqué, Pep Guardiola o Iñaki Urdangarin, i tots
“Ana María Matute, als 90 anys, va demanar un whisky a les onze del matí”
són bons amics seus. Vull dir que mai els demanaré jo l’entrevista. No em surt, em fa cosa. Segueixo el conducte oficial. En Pep va protagonitzar un dels millors moments del programa, l’endemà de la mort de Johan Cruyff.
Algú més que Sílvia Pérez Cruz versionant Hymne à l’amour de Piaf l’ha fet plorar en directe? Sí, la Carme. Aquesta dona va venir a l’estudi per demanar-nos ajuda. El seu marit, en Jaume, havia tingut un accident de trànsit arran del qual havia perdut la memòria dels últims 15 anys. La Carme volia que l’ajudéssim a fer possible que ell tornés a enamorar-se d’ella. Volia unes entrades per a un concert, res més. Aquell dia tota la ràdio va plorar amb aquella història. Els oients s’hi van bolcar. Hi ha bona gent en aquest país.
Un dels noms més repetits al seu llibre és el de Quim Monzó. “Té tant de poder gastronòmic com de ràdio”.
En Quim és un personatge memo
“Mai m’ha sortit bé una entrevista amb David Trueba: és una persona extraordinària”
rable. Té una potència radiofònica immensa.
Sí, i també en sap molt de restaurants. El Rábano, a Madrid, n’és ple, de catalans, que hi van perquè els ho ha recomanat en Monzó. Com jo. Et puc assegurar que hi fan un formidable rabo de toro.
El tallat party dels dilluns, amb Pilar Rahola, López Alegre, Màrius Carol, el fa patir. Per què? Molt. Mai no saps per on et poden sortir els tertulians. És la tertúlia més escoltada. Allò és tot un món, on hi ha diferents punts de vista de l’independentisme, del no independentisme, de la tercera via... Són històries que es van creuant i això fa que sigui molt interessant per veure com pot canviar l’opinió d’una persona en poc temps. Però alhora també té molts riscos.
Què té David Trueba perquè vostè l’admiri tant?
Intel·ligència i una cultura extraordinària. Mai no m’ha sortit bé una entrevista amb ell: no puc estar a la seva altura. També em passa amb Ramon Besa.
La seva millor entrevista?
Ui. Potser amb Pasqual Maragall a Nova York, just abans que l’alzhèimer comencés a fer estralls. Si has perdut alguna vegada les claus, imagina quan les perds cada dia...
Luis del Olmo, José María García, Josep Cuní, Toni Clapés, Mònica Terribas, Joaquim Maria Puyal... Algun mestre seu? Els he admirat molt. D’alguns en soc amic. Però tots tenen alguna cosa que els haig d’agrair radiofònicament parlant.
Amb Arrimadas aniria a fer cerveses? L’hi pregunto perquè vostè explica que hi ha tingut moltes enganxades. És veritat, però fora d’antena hi tinc bona relació. Quan s’engega el llum vermell, la Inés és d’una manera, i quan s’apaga és d’una altra.
Vostè suggereix que Arrimadas es menjarà Rivera?
Ella és el futur de Ciutadans.
Dels més de 120 personatges de què parla, a qui més línies dedica és a Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Iñaki Urdangarin.
A Urdangarin, sí? No m’hi havia fixat.
És amic seu, oi?
Tenim una relació cordial, des que era al Barça. Un dia, més enllà del que ha dit als tribunals, Urdangarin s’haurà d’explicar.
Puigdemont té la mateixa habilitat per fer nusos de corbata que per fer política? Bé, això de la política... ja és una altra història... No hi entro. Em va fer el nus de la corbata, tres vegades, per a una entrevista que li vaig fer a Waterloo. Que la gent ho llegeixi.
De Junqueras també n’és amic.
No sé si en té d’amics, l’Oriol. Sí que mantenim una bona relació que ve de molts anys enrere. Va ser tertulià d’El món i ens havíem trobat abans a Catalunya Ràdio.
Li ha enviat una carta des de la presó. Què hi diu?
És molt curta, senzillament és explicativa de la seva estada a la presó. De com s’hi viu. I que continuarà lluitant per demostrar la seva innocència.
“Escolti, no s’equivoqui, Madrid no és Espanya”.
Sí! M’ho va dir Rajoy quan era cap de l’oposició amb Zapatero. Seria un bon lema de campanya.
Per a quin partit?
Per a tots.
En quin moment s’acabarà això que la política monopolitzi gairebé tot l’espai informatiu? No saps com desitjo que sigui ben aviat.
Qui s’ha resistit a ser entrevistat per vostè?
Pedro Almodóvar! També Rajoy i Pedro Sánchez com a presidents del Govern, Rivera des de que és diputat a Madrid. Obama... I el Papa.
Sempre li quedarà Sting.
Gran diva! Però no tant per regalarli la meva jaqueta de pell que tant li va agradar.
De què s’avergonyeix al marge d’haver fet d’extra a Vicky Cristina Barcelona?
De no estar sempre a l’altura.
Joana Biarnès, Montserrat Caballé, Teresa Gimpera, Montserrat Carulla, Mònica Randall... Natalia Tena, Maribel Verdú, Isabel Coixet... Seguim? Quina maravella! De Joana Biarnés, una dona de 80 anys, me’n vaig enamorar quan va venir al programa.
La Caballé va ser la seva primera entrevistada a la ràdio, llavors vostè estava a Ràdio Joventut. Amb ella va començar tot. Temps era temps. A El món hi vaig entrar per un any i en farà dotze!
Hi ha fake news al programa?
Sí, i quan ens hem equivocat hem demanat disculpes. El món seria molt millor si la gent demanés disculpes. Això segur.
“El ‘Madrid no és Espanya’ que em va dir Rajoy el 2009 seria un bon lema de campanya”