L’escalfament supera a Catalunya la mitjana mundial
Els experts alerten sobre el descens de cabals als rius i rebutgen els plans de reforestació La temperatura ha pujat 1,5ºC des del decenni de 1950
L’augment de temperatures a Catalunya és molt més acusat que la mitjana mundial. Els termòmetres van registrar una pujada d’1,5ºC entre el decenni del 1950 i el 2018, mentre que a tot el món l’increment s’ha xifrat en un 1ºC l’últim segle. Les dades van ser aportades ahir per Marc Prohom, cap de l’àrea de climatologia del Servei Meteorològic de Catalunya (SMC). Ell va ser un dels participants en la jornada Realitat Climàtica=Emergència Social, en la que mig centenar d’experts van llançar la seva alerta sobre les innombrables evidències de l’escalfament i els seus impactes, amb un rerefons en el qual es criticava la falta d’acció de les administracions.
Les dades aportades per Prohom signifiquen que a Catalunya ja s’ha depassat part de la meta de l’Acord de París (2015) contra el canvi climàtic: la que es referia al compromís mundial per fer tots els esforços per contenir l’augment de temperatures per sota d’1,5ºC (respecte a les de l’època preindustrial).
La temperatura augmenta a Catalunya a raó de 0,25ºC per decenni, si bé el ritme és més gran si es té en compte la mitjana de les màximes (+0,31ºC) per decenni) o les de l’estiu (+0,36ºC). El resultat és que ara es donen entre 30 i 40 dies més a l’any en què se superen els 30ºC si es comparen amb els del decenni del 1950. “Els rècords dels mesos més càlids es donen en les èpoques més recents. Estem davant un escalfament molt evident”, va assenyalar Prohom.
De la mateixa manera, la temperatura de l’aigua del mar augmenta a raó de 0,3ºC per decenni des del 1974 (en gairebé totes les profunditats mesurades a l’Estartit) i el nivell del mar ha pujat entre 3 i 4 centímetres des del 1990 (segons dades de la mateixa estació). No hi ha un comportament pluviomètric definit, però sí que és estadísticament rellevant el descens de precipitacions a l’estiu. Per això les ratxes de dies secs (de menys d’1 l/m2) han augmentat entre 7 i 15 dies.
Francesc Gallart (CSIC) va explicar que l’abandonament de la muntanya i els camps de cultiu ha tingut com a resultat un avenç del bosc (que reté aigua que va als rius), fet que, sumat al nivell més alt de l’evaporació per l’escalfament, està reduint el cabal dels rius (situació que altres especialistes consideren especialment preocupant en el cas del Pirineu i el Prepirineu). Per aquesta raó, va propugnar la urgent recuperació de les pastures de muntanya (“no podem continuar abandonant la muntanya”, va clamar) i millorar la gestió forestal (amb menys arbres). Va esmenar d’aquesta manera les propostes polítiques a favor de recuperar els projectes de reforestació. Gabriel Borràs, que va intervenir en nom de l’associació Ramaderes de Catalunya, va destacar, en aquesta mateixa línia, que la ramaderia extensiva permet una millor adaptació al canvi climàtic; en contrast amb el monocultiu de les granges de porcs, ajuda a modelar el paisatge, proporciona productes de proximitat, fixa població al territori, contribueix a reduir els incendis i resta càrrega contaminant al territori.
El catedràtic de la UB Javier Martín-Vide va ressaltar els riscos que comporta el fenomen de l’illa de calor urbana a les ciutats mediterrànies, que s’afegeix a l’escalfament i a les onades de calor, “el que comporta efectes negatius en la salut”, com un augment de morbiditat i de mortalitat associada a malalties cardiovasculars, respiratòries i altres afeccions.