Can Fanga ara és can Pixa
Els últims anys hi ha hagut a Barcelona un desafecte evident de les autoritats cap a l’exercici de l’autoritat
Afinals del segle XIX i començaments del XX, la pluja solia convertir en un fangar els carrers de la Barcelona eixamplada que havia enderrocat les muralles. Les conseqüències d’una mala o més aviat nul·la pavimentació van convertir la capital catalana en can Fanga. Avui, afortunadament, la ciutat gaudeix d’un espai públic de qualitat, que resisteix amb avantatge la comparació amb la majoria de les capitals europees. Tot i això, a determinades zones de la ciutat, l’abús consentit de l’espai públic o, més ben dit, la falta del més mínim control sobre les activitats il·lícites que s’hi desenvolupen, estan convertint en hostil un territori que té les condicions per ser amable. La vella can Fanga avui és la moderna can Pixa.
Ve a tomb la reflexió anterior per l’aparició d’una nova plaga d’enginys rodadors sense identificar. A diferència del que ha passat amb altres fenòmens, almenys en el cas dels bicitaxis l’Ajuntament reconeix el problema, primer pas per intentar resoldre’l... tot i que potser arriba tard, com va arribar tard a frenar la instal·lació del gran mercat manter del passeig Joan de Borbó (vet aquí un problema que va negar i en certa manera continua negant o minimitzant), la invasió ramblera dels punteros (captadors de clients per a l’efervescent mercat de la droga de Ciutat Vella) o la presència més antiga de mojiteros i llauners (aquesta història ve de més lluny, d’anteriors mandats). M’hi jugo un pèsol que és qüestió de dies que reapareguin les massatgistes xineses a la platja, i no descarteu la tornada de trilers i netejavidres o una ampliació de plantilla d’aquells falsos quitapenas que, sense conèixer-te, s’ofereixen a menjar-te a abraçades mentre et pispen la cartera.
Els últims anys hi ha hagut a Barcelona un desafecte evident de les autoritats cap a l’exercici de l’autoritat, entesa aquesta no com a repressió sinó com la verificació que les normes de comportament, que poden ser tan flexibles i interpretables com es vulgui, hi són per complir-se. Unes regles amb sancions escrites, amb multes que en la majoria dels casos no es cobren (una altra qüestió d’ineficiència administrativa que transcendeix les competències municipals i que algun dia caldrà abordar seriosament). La veu que a la ciutat impera aquesta falta d’autoritat es propaga amb facilitat entre els qui veuen en aquest buit l’oportunitat de guanyar-se la vida, de fer negoci o, en el cas del turista, de comportar-se com no ho faria mai, perquè no l’hi permetrien, al seu país d’origen.
Els bicitaxis són l’últim símptoma d’una malaltia que té a veure amb l’èxit d’aquesta ciutat, un èxit que reporta extraordinaris beneficis però també algun efecte secundari i negatiu. Barcelona no es pot resignar a ser vista i a veure’s a si mateixa com can Pixa.
Amb tota seguretat la dels bicitaxis no serà l’última manifestació d’aquest tipus. Cal exigir que quan aparegui el pròxim brot s’actuï amb rapidesa per evitar que l’anomalia creixi i es confongui en la normalitat del paisatge urbà.