“Conviure amb l’estrès com una cosa acceptada ens mata”
L’actriu, que acaba d’estrenar la segona temporada de ‘Gigantes’, ha llançat una col·lecció de roba per a la pràctica de ioga
Fa una dècada, el personatge de la Vanessa a la sèrie Sin tetas no hay paraíso li va donar una gran popularitat. Des d’aleshores, l’actriu Xènia Tostado (Igualada, 1981) ha participat en més sèries, com Bandolera o Amar es para siempre. Mare el 2015, amb el també actor Rodolfo Sancho, d’una nena anomenada Jimena, la intèrpret acaba d’estrenar la segona part de Gigantes, la sèrie original de Movistar+ dirigida per Enrique Urbizu. Aquí interpreta la Bárbara, una policia infiltrada que investiga un dels protagonistes, Daniel Guerrero (Isak Férriz), amb qui estableix una relació especial.
Com evoluciona la seva relació amb en Daniel en aquest segon lliurament? La meva relació amb en Daniel no es pot classificar com una aventura amorosa. Que tinguin una relació afectiva i sexual és conseqüència del contacte que tenen a causa de la feina que han encarregat a la Bárbara i perquè es coneixien de la seva època d’adolescents. Potser els sentiments de la Bárbara són una mica més ambigus però els d’en Daniel, en cap cas.
Urbizu afirma que Gigantes és una sèrie amb molta testosterona però que les qui manen en realitat són les dones. La Bárbara és una d’aquestes? En la primera temporada hi havia clarament un domini de la presència masculina, es pot dir de testosterona, tot i que una dona també pot tenir molta energia masculina. En la segona temporada això canvia: les dones ens posem una mica més al capdavant i tenim molt a veure en el transcurs de la vida dels personatges masculins.
Veu en aquest punt un paral·lelisme entre Gigantes i la vida real? Tots sabem que la presència masculina s’ha pogut desenvolupar molt més que la femenina en la vida real. Ara estem en procés de canvi, però queda encara molt recorregut per fer, tant per part dels homes com de les dones.
En què coincideix amb la Bárbara?
Ella s’equivoca i comet alguns errors, com ens passa a tots, jo inclosa, la qual cosa ens serveix per poder evolucionar. En el seu cas fica la pota com a conseqüència de ser molt innocent i idealista. I en això sí que m’hi identifico més.
És massa bonista?
És víctima de la vida. En realitat ni tan sols pren les decisions; li donen la responsabilitat d’una investigació i no saps mai què pot passar. La vida passa i tu t’hi adaptes. Ella es veu dins d’una situació complicada que canviarà el rumb de la seva vida.
Quin record té de la Vanessa, el paper de Sin tetas no hay paraíso que la va donar a conèixer? Tots els records que tinc de la sèrie són bons. Va ser una experiència meravellosa. Vaig tenir la sort d’interpretar un personatge increïble que em va fer créixer com a actriu i com a persona, i que a més va ser una sèrie d’èxit que va influir en la carrera de tots.
A Instagram es declara apassionada del ioga, de la natura, de viatjar i de la vida. Són els pilars bàsics de la seva vida? Aquests i la família. S’ha de gaudir al màxim d’aquest curt pas que tenim per la vida, de la manera més conscient i intentant créixer amb cada aprenentatge.
Que la seva parella també es dediqui a la interpretació és un avantatge o un inconvenient? En el nostre cas és totalment positiu perquè ens puguem entendre i donar suport. A més, sempre que és possible, viatgem junts. Si no coincidim treballant, procurem que la família vagi en paquet a on sigui. Ens sentim uns afortunats en aquest sentit: poder treballar on sigui i que a més la nostra filla estigui amb nosaltres.
Li agradaria que la seva filla fos actriu?
Jo vull que ella decideixi el que vulgui ser. I tindrà el suport cent per cent dels seus pares. L’únic que desitjo és que sigui feliç, com qualsevol mare. És veritat que, pel que sembla fins ara, la nena ja és una artista de naixement. Té dots per a aquest món però encara falten molts anys perquè es defineixi a què es dedicarà.
En quins projectes està involucrada ara?
Aquest any s’estrenarà El secreto del Ibosim, que és una pel·lícula rodada a Eivissa, en què he coincidit amb la meva parella. I al març va sortir a la llum una línia de roba que he creat per a la pràctica de ioga, pilates i meditació. És una col·lecció de peces lleugeres i còmodes fetes amb productes naturals i processos sostenibles que respecten el medi ambient. A més, col·laborem amb un projecte social al Brasil. En general, som molt ambiciosos amb aquesta marca en el tema de la solidaritat.
Quan va aparèixer el ioga en la seva vida?
Abans que el ioga va aparèixer la meditació, ja fa molt de temps. El ioga va aparèixer fa quatre anys. Per mi és una eina meravellosa per gestionar la vida i en especial aquesta societat, que sense que te n’adonis et fica en una voràgine que t’acaba menjant. Necessitem eines que ens evitin perdre la consciència sobre nosaltres mateixos.
És molt espiritual?
Sí, però gens mística. Toco de peus a terra. El més fàcil és viure al Tibet i estar relaxadíssima en consonància. El que és difícil és viure en una societat com la nostra, en què les exigències i les necessitats ens obliguen a treballar per sobreviure i ens fan conviure amb l’estrès com una cosa acceptada. Això ens mata. Podem estar vius i continuar caminant però si et deixes portar per aquest ritme acabes boig. I en aquest escenari, el ioga és una manera no només de cuidar el cos, perquè és una disciplina que et manté molt fort, sinó d’estar en contacte amb un mateix malgrat que després has de sortir al carrer i enfrontar-te al món.