Els ossos de la mare
GRAN WYOMING. Si hi ha Wyoming m’interessa. Tindrà un dia bo o regular, però encara que sigui un dia dolent, m’interessa. Segueixo el Gran Wyoming des que va debutar a Silencio, se juega (La 2), programa de mitjanit de fa 35 anys (els que fa que escric crítica de televisió). La verborrea càustica del Gran Wyoming (José Luis Monzón) em va captivar, i aquí segueix el seu verb ràpid, la seva retòrica autoparòdica, la seva ironia vidriòlica, fundada en un descontentament amb el món: de qui es va rifar completament quan va abandonar la carrera de Medicina i es va fer hippy a cavall d’una guitarra. Em va dir una vegada que no pateix “neurosi de renda”, i aquesta llibertat íntima explica per què treballa: per divertir-se clavant alguna pica. Fa 25 anys li van suspendre El peor programa de la semana (La 2) per haver convidat el menjainfantes català Quim Monzó. Vaig proposar a Monzón tancar-se amb Monzó i fer-li aquella entrevista censurada, per a La Vanguardia: van estar formidables. Després vaig acompanyar Wyoming a buscar unes llonganisses i fuets a la Boqueria, la seva debilitat. Si hi ha Wyoming m’interessa: perquè té una vida, construeix bé les frases, pensa amb ment pròpia i perquè em recorda el jove Buñuel pintat per Dalí. Després de 13 anys i 2.000 emissions d’El intermedio (La Sexta), Wyoming continua perquè s’ho passa bé (si no, de què!: amb una guitarra en té prou..., encara que de tant treballar la vida l’estigui castigant amb alguns pisos). Felicitats, Chechu!
MARÍA MARTÍN. No puc esborrar de la meva ment una imatge: és una dona gran, l’he vist a El silencio de otros (La 2, dijous a la nit), pel·lícula documental sobre els estralls del franquisme en les vides de compatriotes meus. La senyora es diu María Martín. Va amb bastó i vesteix de dol. S’asseu a la cuneta d’una calçada asfaltada. A terra. Sap que la seva mare és a sota. María Martín era una nena de cinc anys quan van detenir la seva mare, la van rapar, la van despullar, la van matar i la van llançar en una fossa. La sang de la mare de María Martín cau sobre tots nosaltres mentre no tornem les seves restes a la seva filla. L’anciana María Martín és una nena òrfena a qui condemnem a morir òrfena. Som miserables pel fet de no tornar a cada família les restes dels seus morts, costi el que costi! Els espanyols estem condemnats a la mediocritat i la vilesa pels segles dels segles mentre no donem llum i honors a tots els nostres morts amagats.
Som tan miserables que condemnem una dona gran a morir com aquella nena òrfena que continua sent
MARÍA JOSÉ. Amb la de María Martín, igual d’inesborrable també hi ha la imatge de la María José i del seu home Ángel, que presta les seves mans a la seva dona, que li demana per alliberarse dels patiments de la seva postració física, per anar-se’n d’aquest món. L’Ángel ho gravat tot, també com estreny les mans de la seva dona per sentir el seu abandonament i la seva partida. Algú dirà que posant aquesta imatge a Pedro Sánchez durant la seva entrevista, Pedro Piqueras (Tele 5) li ha posat amb safata una emoció electoralista. No. Ha estat pertinent, ja que abans de votar vull saber si els meus governants protegiran o no el meu dret a la mort digna en l’ús de la meva llibertat. – @amelanovela