Indefensió digital
BENJAMIN Netanyahu, premier israelià que dimarts vinent opta a un cinquè mandat, seria el principal beneficiari d’una trama de comptes falsos de Twitter que difonen missatges favorables a la seva candidatura i denigrants per als seus rivals. Netanyahu escatima les compareixences de premsa i prefereix adreçar-se a l’electorat amb tuits. Els usos socials són terreny adobat per a la seva estratègia: els israelians, com els ciutadans de tants països, dediquen més temps a tafanejar a les xarxes des dels seus telèfons mòbils que no pas a formar-se. La seva candidesa i la seva indefensió sembla que creix en proporció inversa al seu sentit crític.
L’ús sectari, trampós i massiu de les xarxes socials per afavorir un missatge polític i atacar la resta ja és una pràctica consolidada. Donald Trump se’n va servir per arribar a la Casa Blanca, mentre Facebook cedia dades dels seus usuaris a la tenebrosa consultora Cambridge Analytica. Steve Bannon, el seu cap de campanya, dona suport ara a Europa a la ultradreta, a qui instrueix en els seus artificis digitals. El primer referèndum del Brexit va estar infectat per accions similars. A la Rússia de Putin hi ha factories insomnes de notícies falses, des de les quals s’apunta i dispara contra grups socials preseleccionats, siguin on siguin, influint en el seu esdevenir. Ja coneixem molts casos d’abús de les xarxes i dels seus càndids usuaris. Però el que ignorem potser encara és més gran.
Vivim en l’era de la revolució digital, que també és la de la indefensió digital. Ens diuen que el nostre ordinador o el nostre mòbil són la porta de sortida cap a un món d’opcions infinites. En realitat, són la porta d’entrada per a tota mena de venedors de productes o idees, sovint emmascarats i amb intencions perverses. És habitual que després de comprar un bitllet d’avió des del nostre ordinador, posem que per 150 euros, rebem a la nostra pantalla durant dies
Ens aconsellen redactar de seguida una constitució digital que salvaguardi els drets dels ciutadans a la xarxa
ofertes per volar a la mateixa destinació “a partir de 7 euros”. Cosa que ens indueix a pensar que som incauts, que els venedors ho saben i que ens prenen una mica el pèl. Però potser no és menys freqüent que ens estiguin bombardejant amb missatges que no persegueixen els nostres diners, sinó el nostre vot.
La revolució digital avança de pressa i és molt prometedora. Però també acapara poder, torça voluntats, retalla llibertats, consolida oligopolis i transforma en clients i súbdits una ciutadania global inerme, les dades de la qual gestiona com vol. Els que miren el món des d’altes talaies (però encara no s’han passat al costat fosc) ens aconsellen redactar de seguida una constitució digital que salvaguardi els drets dels ciutadans a la xarxa i limiti la seva indefensió. Són veus en el desert. Aquí, uns i altres continuen prioritzant les discussions sobre banderes i llaços, sobre ofenses imperdonables, sobre separacions i unitats administratives, etcètera. Es pot ser més miop? Em temo que sí, que encara se’n pot ser més.